Reorganització immunològica

¿Evitem el debat sobre el 'passaport immunològic' o avancem en una deliberació pública rigorosa?

Dues persones creuant-se al carrer a Barcelona, al Camp de l'Arpa, durant la pandèmia del coronavirus. Aquesta imatge forma part d'un dietari fotogràfic del covid-19 que podeu trobar a la secció de Foto de l'Ara.cat / PERE VIRGILI

Ens trobem en una fase de relatiu control de l’epidèmia de covid-19, però no recuperarem encara la normalitat. Malgrat la virulència del brot, i els seus terribles efectes sanitaris i econòmics, el percentatge de la població que ha aconseguit anticossos no arriba a Catalunya al 8%, molt lluny de la immunitat de grup. Mentre no arribi una vacuna efectiva, ens cal reorganitzar la nostra vida, permetent la reactivació econòmica i protegint la salut de la gent, especialment dels col·lectius més vulnerables. I hem de fer-ho sobre la base de criteris efectius, raonables i justos. El criteri que de moment guia el desconfinament és el geogràfic, i sembla pertinent per la incidència geogràfica diferenciada de l’epidèmia. També sembla adient el criteri d’edat per organitzar l’ús d’espais públics, tenint en compte que la gent gran són les principals víctimes del virus. Però per què no utilitzar també un criteri immunològic, és a dir, un criteri basat en qui gaudeix d’immunitat enfront del virus, que ens permeti veure qui es troba realment en risc, qui pot suposar una amenaça per als altres i qui no? L’ús de criteris serològics, com en el cèlebre  passaport immunològic, compta amb tants detractors que el debat a casa nostra és pràcticament inexistent. Però crec que no hauríem de descartar-los tan ràpidament.

Si l'alternativa és el desconfinament de tothom per igual, llavors els potencials falsos positius acabaran sent exposats al contagi igualment

El rebuig als criteris de reorganització basats en la immunitat de les persones s’acostuma a basar en cinc arguments. El primer sosté que no està demostrat que passar la malaltia generi anticossos que permetin la immunitat davant de futurs contagis. Però cal dir que l’evidència de què disposem en aquests moments ens diu més aviat el contrari. No sabem quant de temps pot durar, però com a mínim a curt termini la majoria de persones que han passat la malaltia desenvolupen anticossos i aquests anticossos els donen immunitat.

El segon argument diu que els instruments de supervisió serològica no són 100% fiables, sinó que generen tant falsos positius com falsos negatius. I, esclar, si atorguem una “carta d’immunitat” a algú pensant que té anticossos sense que en realitat en tingui, aquesta persona pot acabar exposada imprudentment al contagi. Ara bé, la sensibilitat i l’especificitat dels tests de què disposem va millorant, i per tant la possibilitat d’error es fa cada cop més petita. Per altra banda, cal saber amb quina alternativa estem comparant aquesta mesura. Si es tracta del desconfinament de tothom per igual, llavors aquests potencials falsos positius acabaran sent exposats al contagi igualment. Només si l’alternativa fos continuar tots confinats indefinidament, cosa que ningú realment es planteja, aquest argument valdria contra el criteri immunològic.

Un tercer argument sosté que introduir un criteri immunològic de reorganització social seria discriminatori per a les persones que no tenen immunitat. Però tots els criteris discriminen. Això és precisament el que fan. La qüestió és si hi ha bones raons que justifiquin aquesta discriminació. I sembla que no poder contagiar ni ser contagiat és precisament una bona raó. Donat que quan parlem de confinament i desconfinament estem parlant de restriccions severes a les llibertats bàsiques, quin argument normatiu podríem donar-li a una persona que ja és immune a la malaltia i que no pot contagiar ningú per prohibir-li de fer segons quines coses i seguir-li restringint els seus drets fonamentals?

No podem permetre, per exemple, que les empreses només contractin persones immunes, o que els bars estiguin oberts només per a ells

El quart argument va precisament de drets fonamentals. Un criteri immunològic de reorganització social pressuposa la supervisió serològica. ¿No implica això una vulneració del dret a la intimitat, és a dir, de la privacitat de les dades personals, en especial d’aquelles relatives a la salut, que són tan sensibles? La resposta és que no necessàriament. Hi ha variants del passaport immunològic, com la xinesa, que sí que suposen un risc sobre aquest dret a la intimitat. Però a Corea del Sud, per exemple, s’ha pogut articular un sistema de supervisió a través del mòbil que està totalment automatitzat i anonimitzat, que fa impossible per a qualsevol funcionari del govern l’accés a les dades d’un ciutadà determinat. Cal afegir una darrera consideració. Com a ciutadans hem d’estar molt amatents al potencial accés a dades privades per part de l’estat que pot portar a situacions de dominació i violació de la privacitat. Però hauríem de ser igualment gelosos quan es tracta de donar les mateixes dades a empreses privades, a les quals lliurem pràcticament tota la informació sobre les nostres vides.

Hi un darrer argument que sembla més sòlid que els quatre anteriors, i és el dels incentius perversos. Si utilitzem un criteri immunològic per permetre determinats avantatges socials o econòmics a les persones immunitzades, estaríem creant incentius perquè el 95% de la població que encara no l’ha passada s’exposi voluntàriament per tal de tenir accés a aquests “privilegis” o permisos. Aquest és un risc real. I per això crec que qualsevol versió del criteri immunològic de reorganització social ha de limitar el tipus de permisos o drets que s’atorguen a les persones immunitzades. No podem permetre, per exemple, que les empreses només contractin persones immunes, o que els bars estiguin oberts només per a ells, o que només ells puguin fer turisme. Però quin problema hi hauria si una empresa posa a treballar de cara al públic preferentment persones immunitzades que no poden contagiar ni contagiar-se, i protegeixen així la resta de la plantilla i els propis clients? Per què no hauríem de permetre als seropositius que tenen immunitat visitar els seus familiars malalts que es puguin trobar ingressats i aïllats en un hospital, potser fins i tot a punt de morir? Amb quina justificació els podem prohibir assistir a la vetlla o l’enterrament del seu pare que acaba de morir?

Aquest és un debat complex amb riscos elevats i importants valors en joc. Però ho és per totes dues bandes. Evitem el debat? O mirem d’avançar en la deliberació pública rigorosa?

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF