La llengua, per entendre’ns

Els programes d’immersió constitueixen un mètode, útil i necessari. Però no són l’objectiu

N’hi ha hagut prou amb un sonor titular periodístic (“Adeu socialista a la immersió”) per desfermar la polèmica sobre un suposat canvi d’actitud del PSC en relació amb la política lingüística, especialment en l’àmbit educatiu. No importa que del contingut de l’article no se’n pugui desprendre l’esmentat titular, ni que la font usada per justificar aquesta tesi sigui un document de treball del proper congrés socialista que tot just està en fase d’esmenes. Que un mer document de treball esdevingui punt de referència per emetre opinió dona fe de la importància social i política dels seus autors.

Benvingut, però, el debat, encara que hagi començat malament. És bo que parlem, reflexionem i fins i tot discutim sobre la situació de la llengua –de les llengües– al nostre país. Però fem-ho bé. Seriosament. Examinant què hem fet i legislat des del 1980, veient els problemes que han anat apareixent en el trajecte, comprenent els canvis socials, demogràfics i de tota mena que hem viscut des d’aleshores i proposant solucions que permetin que Catalunya sigui una societat millor, més cohesionada, més respectuosa i alhora més respectada.

El català ha necessitat, necessita i necessitarà una protecció que només reeixirà si està associada a l’autogovern

Els conflictes lingüístics són molt perillosos. Evitem-los tant com puguem perquè contenen el germen de la divisió. De fet, hem tingut episodis de confrontació en aquest terreny, tot sovint utilitzats com a ariet en la defensa de projectes polítics: n’hi ha que voldrien convertir els drets lingüístics individuals en un combat jurídic, exigint una rígida quota horària per a cada llengua, sense entendre que aquests drets individuals s’han d’exercir en un espai col·lectiu que és l’escola. D’altres, amb desconeixement voluntari o involuntari de què diu l’Estatut i les lleis lingüístiques i educatives que hem aprovat, voldrien un sistema escolar monolingüe. Les dues vies, si es consolidessin, provocarien la divisió del sistema escolar en funció de la llengua de les famílies.

Aquest no és el camí. Repassem les premisses sobre les quals, al meu entendre, ha de produir-se aquest debat. En primer lloc, el català és la llengua pròpia de Catalunya, com estableix l’Estatut. Amb l’ajut del nostre autogovern i de la societat catalana, el català ha demostrat una extraordinària vitalitat. Avui gaudeix, en termes generals, d’una molt bona salut. Fora bo que ens preguntéssim què li hauria passat sense les polítiques públiques per a la seva protecció. En el context espanyol i europeu, i amb dues llengües oficials convivint al territori, el català és la baula feble. Per això ha necessitat, necessita i necessitarà -especialment en alguns àmbits- una protecció que només reeixirà si està associada a l’autogovern i a un ampli suport social.

En segon lloc, la cohesió social del país és també un bé a protegir. L’objectiu de mantenir-nos com un sol poble (que mai no pot significar una col·lectivitat homogènia des del punt de vista ideològic, identitari o social) està associat al funcionament inclusiu dels serveis públics, especialment de l’educació.

La introducció d’un element d’afecte respecte de les dues llengües és essencial

Aquestes dues premisses han configurat un consens nacional sobre la política lingüística i educativa que s’ha traduït en la Llei de Normalització Lingüística del 1983, la de Política Lingüística del 1998 i la d’Educació del 2009, totes tres basades en l’Estatut d’Autonomia. Les tres lleis han permès establir el caràcter vehicular de la llengua pròpia, la garantia que nens i nenes no seran dividits ni en aules ni en escoles diferents en funció de la seva llengua, la garantia de l’aprenentatge i l’ús de les dues llengües oficials del país (el català i el castellà) i el respecte dels drets lingüístics. Marta Mata, insistia que l’objectiu a assolir era (i és) que nois i noies coneguessin, dominessin i estimessin les nostres dues llengües. La introducció d’un element d’afecte respecte de les dues llengües és essencial.

Aquest és el consens lingüístic. Tot sovint es redueix el consens a la immersió lingüística. És important recordar que els programes d’immersió (com els defineix per primera vegada la LEC) constitueixen un mètode, útil i necessari. Però no són l’objectiu d'una política lingüística inclusiva, sinó un instrument per fer-la possible.

Des de l’inici del nostre autogovern hem avançat, i molt, en l’àmbit de la llengua. En el trajecte, com deia, han aparegut noves immigracions i més complexitat social, per exemple. També l’evidència de la necessitat estratègica de dominar llengües estrangeres.

Per tot això, crec que examinar l’estat del model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya, si es fa responsablement, sense sectarismes i pensant en el conjunt de la societat catalana, no només no ens ha de preocupar sinó, al contrari, ens ha d’interessar.

EDICIÓ PAPER 25/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF