El cobejat govern del poder judicial

El cobejat govern del poder judicial / GETTY

Molts ciutadans es deuen preguntar el perquè de la confrontació entre el govern central i el Partit Popular que bloqueja, des de fa dos anys, el nomenament dels vocals del Consell General del Poder Judicial. Per entendre-ho hem de retrocedir al temps de la redacció del text constitucional. Els constituents van establir que el Consell General del Poder Judicial és l’òrgan de govern de la judicatura i fixa les seves competències. Es compon de 20 vocals dels quals 12 pertanyen a totes les categories judicials en els termes que estableixi una llei orgànica; els 8 restants seran triats per les cambres per una majoria de 3/5 parts entre juristes de reconeguda competència.

Els constituents van pensar, inspirant-se en el model italià, que els 12 vocals judicials serien elegits per votació entre jutges i magistrats de totes les categories. La primera llei orgànica reguladora de Consell (de 12 de gener de 1980) va complir amb aquesta previsió constitucional i va determinar que dels 12 vocals tres serien magistrats del Tribunal Suprem, sis de la categoria de magistrat i tres de la categoria de jutge. Així es va acordar i es va votar, i així es va mantenir vigent durant cinc anys sense que ningú hagués posat en dubte la seva impecable constitucionalitat.

L’any 1985 la Llei Orgànica del Poder Judicial va decidir que els 12 vocals judicials fossin elegits també per una majoria de 3/5 parts de totes dues cambres. Es va argumentar que, com que la justícia emana del poble i la sobirania popular està representada al Parlament, el canvi de criteri estava justificat. La decisió, però, no s’ajustava a les previsions constitucionals i no té rigor doctrinal.

El Partit Popular va interposar un recurs d’inconstitucionalitat que el Tribunal Constitucional va resoldre en la sentència de 29 de juliol de 1986. La seva posició no pot ser més contundent. Ens diu que la Constitució exigeix que la “composició del CGPJ reflecteixi el pluralisme existent en el si de la societat i, molt en especial, en el si del poder judicial. Aquesta finalitat s’assoleix més fàcilment atribuint als mateixos jutges i magistrats la facultat d’elegir dotze dels membres del CGPJ. És una cosa que no planteja gaires dubtes”.

No obstant això, en un exercici d’equilibrisme, admetia que el sistema d’elecció parlamentària podria ser compatible amb la Constitució i fins i tot s’obria a qualsevol altre sistema que pogués presentar-se en el futur en una llei orgànica.

El poder judicial emana del poble i està integrat per jutges i magistrats independents, inamovibles i sotmesos exclusivament a l’imperi de la llei. Només ells tenen la potestat de jutjar i sentenciar. El Consell és un òrgan de govern, amb un paper rellevant, que paradoxalment se sotmet al control dels seus governats. Les seves decisions, inclosos els nomenaments, poden ser anul·lades pels seus governats, és a dir, els magistrats de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem.

L’elecció parlamentària ha produït resultats insatisfactoris per a la imatge de la independència del poder judicial. En la pràctica, el pluralisme polític, valor superior del nostre ordenament jurídic, es veu segrestat per les dues formacions parlamentàries majoritàries, que, si aconsegueixen arribar als 210 vots necessaris, poden fer-se repartiments, intercanvis i decidir segons el seu caprici, davant l’actitud contemplativa i impotent de la majoria dels grups parlamentaris que configuren les dues cambres.

El bloqueig del Partit Popular a la renovació del Consell ha servit per evidenciar el parany que ens havien parat a tots els ciutadans. La resposta del PSOE i d’Unides Podem, com a grups parlamentaris, ha produït una cridòria i un soroll mediàtic que passa per alt l’inici de la proposta i que se centra en demonitzar l’alternativa de la majoria absoluta, que reconec que pot resultar perillosa si no es matisa. L’avantprojecte manté el sistema actual dels 3/5. Només si un dels dos partits majoritaris manté el bloqueig, s’activa el nomenament per majoria absoluta.

Crec que ha arribat el moment de desmuntar l’insostenible i inconstitucional estratagema de la sobirania popular per justificar el nomenament dels membres d’un òrgan de govern que no té la potestat de jutjar ni de fer executar el que es jutja. A Itàlia, a França i Portugal ningú ha titllat de corporativisme el sistema d’elecció dels jutges pels seus iguals. Pel que sembla, la nostra cultura democràtica no dona per reconèixer el valor superior del pluralisme polític. Prefereix els tripijocs de taula entre dos comensals.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF