La relació entre paisatge i turisme
El turistes són, abans que res, caçadors de paisatges. Els qui freqüenten les ciutats de la Ruta de la Seda o els volcans de Costa Rica, però també els turistes de les platges de la Costa Brava o els resorts del Carib. Els paisatges són les formes que pren la relació entre els individus i els llocs, i és precisament aquesta iteració el que busca el turisme. És paisatge Iguaçú i Aigüestortes, però també Lloret de Mar o Las Vegas.
En el joc de pèndol entre paisatge i turisme, ens hem mogut sempre en dos extrems oposats. D’una banda, hem pensat que quan entra el turisme per la porta surt el paisatge per la finestra, que els dos termes són antònims, que només hi ha paisatge si no hi ha turisme. Altres vegades, hem creat paisatges tancats en una campana de vidre, representacions pessebristes d’espais idealitzats, pensant-nos que són aquests els paisatges del nou turisme. Avui sabem que els paisatges són dinàmics, que es pot intervenir en els espais si sabem llegir-los de forma acurada, i que les societats sempre han modificat el medi. Avui sabem que paisatge no vol dir escenografia ni representació.
En aquest nou escenari, el nou turisme es planteja interrogants nous en la seva relació amb el paisatge. Primer, com es creen els paisatges turístics. El turisme crea les seves formes particulars de relació amb el medi i hem d’aprendre a dissenyar aquesta intervenció amb la sensibilitat que requereixen els llocs. Segon, com es llegeixen els paisatges turístics. Turistes diferents veuen paisatges diferents, perquè al capdavall el paisatge és la forma com es percep l’espai visitat. I, tercer, com connectem els paisatges amb les identitats, ara que la societat mòbil i nòmada qüestiona els principis clàssics de societats immòbils en espais identitaris.
I l’Observatori del Paisatge, que ha esdevingut un referent europeu en l’anàlisi dels paisatges, és un excel·lent laboratori per donar resposta als nous interrogants del turisme contemporani.
