El fracàs de l'oracle

La indústria de la predicció arriba avui arreu, però no arriba a un virus

Escultura de vidre titulada "coronavirus o COVID-19" creada per l'artista britànic Luke Jerram al seu estudi de Bristol, sud-oest d'Anglaterra / ADRIAN DENNIS / AFP
JORGE LUIS MARZO
JORGE LUIS MARZO Comissari d'exposicions, escriptor i professor

Per què no es va predir? La indústria de la predicció arriba avui arreu: als mercats, la producció industrial, les comunicacions, el transport, el clima, el consum, les guerres, l'ànima dels mortals. No obstant això, no arriba a un virus. Un cop sorgit, els models matemàtics s'engegen per conèixer on va aparèixer, la ràtio de contagi, cura i mortalitat; es pronostiquen corbes i pics a partir de l'experiència ràpidament acumulada i d'altres fenòmens similars ocorreguts en el passat; tota la ciència probabilística s'aboca a calcular volums i circuits de fabricació sanitària, de màscares, respiradors, llits, bates, ja no diguem en la recerca d'una vacuna. Departaments sencers de computació intel·ligent han estat pràcticament nacionalitzats en nombrosos països per atendre la crisi, no només l'epidemiològica, sinó la catàstrofe productiva, econòmica i laboral que comporta i que cal traduir en xifres, pressupostos de contenció. Però el virus no es va predir. Perquè no es pot.

D'entre totes les coses que la covid-19 ha trastocat, la que aquí ens interessa és especialment singular: l'arrel mateixa del cientisme capitalista. Si la predicció és l'ànima de la producció, i el pronòstic el cor de la seguretat, aquest virus ha fet saltar pels aires tota una arquitectura basada en el principi de l'omnisciència, del coneixement de totes les coses reals i possibles. Tota la descomunal potència dels sistemes de vaticini en la qual reposa la nostra productivitat humana no arriba a determinats ordres de la natura. La covid-19 és la zona fosca de la vida que no pot ser il·luminada per l'ull tècnic. Quan l'home es vanta de poder dominar sense contemplacions la natura, de revertir la crisi climàtica i mediambiental a través de l'ús de tecnologies capaces d'advertir dels fenòmens i de posar les bases de nous models de productivitat; de tornar a la vida espècies ja extingides; quan els terratrèmols, tsunamis, erupcions volcàniques i huracans són augurats mitjançant complexes enginyeries probabilístiques, hi ha un virus que ens mostra que una part de la vida natural s'ha amagat de l'esguard industrial, que ha aconseguit viure en una terra ignota, a cobert; unbekanntes land en deien els mapes antics de les àrees de les quals els europeus no tenien ni idea. Una realitat indetectable i formidable, que viu en la invisibilitat, està provocant la dislocació més gran que jo hagi conegut, no ja imaginat. Molts ja n'hem parlat: el capitalisme trontolla davant la indetecció.

El control del temps és la principal desgràcia que ens hem donat. La predicció assalta el nostre esdevenir

Hem perseverat en el domini del que és nou, fins i tot anomenant-ho tot nou, quan no ho era. Ara veiem una cosa veritablement nova. Ens trobem davant d'un fenomen del qual no hi ha causa primera i ho sabem perquè no es pot detectar ni pronosticar. Vet aquí la nostra estupefacció. Tot el que hi ha són efectes sobre els quals fundar qualsevol debat sobre la causalitat. L'única pregunta que ens estem fent és sobre com podríem haver evitat els efectes, seguint la nostra habitual mania de definir l'inesperat mitjançant la contractació de pòlisses d'assegurances, perquè la pregunta de si podíem haver evitat la pròpia existència del virus no és possible. La covid-19 és metàfora de moltes coses. Pel que aquí ens concerneix, és indici que hi ha realitats incomputables que resisteixen la petulant abraçada dels nostres oracles. No parlo de cap déu, sinó de la matèria mateixa amb què es fabriquen els somnis i que no arriba a explicar-ho tot. Malgrat que encara n'hi haurà que pensin que el problema és que els oracles no són prou potents.

En resum, hem arribat al punt de no desitjar res de nou, de menysprear tot futur. Volem que el futur sigui ja present, sense donar-li temps per ser-ho. Ja no esperem els nostres fantasmes. Aquest temps d'espera es considera una pèrdua de temps. Volem que visquin ja entre nosaltres, i els convertim en avatars, en reencarnacions productives d'allò que encara no ha succeït. El control del temps és la principal desgràcia que ens hem donat. La predicció assalta el nostre esdevenir. El somni ha estat extirpat. Mentrestant, el present ens colpeja amb tot allò que oblidarem processar, amb tot el que no va poder ni va voler computar-se, amb tot el que va quedar fora del llenguatge oracular. No, no va fallar l'oracle, ni cal ampliar la seva mirada omnipotent. La predicció és la negació del fracàs, condició inextingible del present. No conec una sola predicció que hagi dit que no encertaria, tot i que seria la més fàcil, bella i honesta de fer.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF