THE NEW YORK TIMES

Bolsonaro vs. Maduro: el xoc imminent?

Les característiques polítiques i personals de tots dos líders són una recepta per al desastre

JORGE CASTAÑEDA
JORGE CASTAÑEDA Exministre d'Exteriors de Mèxic, catedràtic de la Universitat de Nova York

La setmana passada, Jair Bolsonaro va jurar el càrrec com a nou president del Brasil. Demà, 10 de gener, Nicolás Maduro, que va arribar al poder l’any 2013 en substitució del difunt Hugo Chávez, jurarà el càrrec per a un segon mandat de sis anys com a president de Veneçuela. Aquestes investidures il·lustren les amenaces que afronten la democràcia, el posicionament internacional i la unitat de l’Amèrica Llatina.

Bolsonaro és un exaltat exmilitar d’extrema dreta, amb un historial de declaracions incendiàries sobre tota mena de temes, que s’ha mostrat hostil amb altres líders de l’Amèrica Llatina –va cancel·lar la invitació a Maduro i al president de Cuba, Miguel Díaz-Canel, per assistir a la seva investidura– i pràcticament ha trencat les relacions diplomàtiques amb Veneçuela. El ministre d’Exteriors veneçolà, Jorge Arreaza, va dir que Maduro “en cap moment s’havia plantejat assistir” a la investidura de Bolsonaro, i hi haurà pocs convidats que acompanyin Maduro el dia de la seva festa. Deixant de banda les eleccions fraudulentes en què va sortir escollit, Maduro ha violat greument els drets humans, ha enfonsat l’economia veneçolana i ha generat una crisi humanitària que ha obligat gairebé tres milions de compatriotes seus a exiliar-se. Amb els preus del petroli –l’única exportació de Veneçuela– caient, el país s’enfonsarà encara més en el caos.

Les característiques polítiques i personals d’aquests dos líders, investits amb pocs dies de diferència, són una recepta per al desastre.

Tot i que Maduro pertany a l’esquerra dura, i Bolsonaro a l’extrema dreta, comparteixen tics autoritaris

Bolsonaro, tot i ser elegit democràticament, ha demostrat inclinacions autoritàries. S’ha compromès a facilitar que la policia i els soldats obrin foc contra sospitosos armats i està a favor de restaurar la pena de mort. Diu que publicarà un decret que permetrà a pràcticament qualsevol persona del Brasil comprar una arma de foc, incloent-hi les armes automàtiques. Això pràcticament significaria armar la població sencera. També ha amenaçat de retirar el Brasil de l’organització comercial Mercosur –que també inclou l’Argentina, l’Uruguai i el Paraguai–, de l’Acord de París sobre el canvi climàtic i del Pacte Migratori de Marràqueix. El cap de gabinet de Bolsonaro, Onyx Lorenzoni, ha promès netejar el govern de tots els funcionaris públics amb “idees socialistes i comunistes”, referint-se als membres del Partit dels Treballadors dels expresidents Luiz Inácio Lula da Silva i Dilma Rousseff. Pitjor encara, el nou president ha esborrat de l'organigrama del govern totes les agències relacionades amb les persones LGTB, que ja no figuren entre les protegides pel ministeri de Drets Humans.

Per la seva banda, Maduro ha militaritzat totes les institucions veneçolanes, incloent-hi els supermercats. Ha entregat armes automàtiques a les seves milícies i grups paramilitars armats, coneguts com a 'colectivos'. Continua donant suport a Cuba, Bolívia i Nicaragua amb diners trets del petroli, i ha tornat a provocar tensions amb Colòmbia; el nou president colombià, Iván Duque, ha acusat Veneçuela d’enviar-li assassins per matar-lo. D’entrada, Maduro va ser elegit més o menys democràticament, però ara forma part del grup creixent de líders autoritaris de l’Amèrica Llatina que exerceixen el poder de manera no democràtica.

Tot i que Maduro pertany a l’esquerra dura, i Bolsonaro a l’extrema dreta, comparteixen tics autoritaris. El xoc entre aquests líders de mentalitat similar és un conflicte anunciat. Hi ha uns quants centenars de milers de veneçolans a la frontera amb el Brasil i Colòmbia. Tant Bolsonaro com Duque detesten Maduro. Tots dos simpatitzen amb Trump, que al seu torn simpatitza amb ells. Cada vegada és més concebible un moviment de pinça dels exèrcits de tots dos països, amb un suport més o menys discret dels Estats Units, sobretot si la regió es decanta cap a la dreta.

L’Aliança del Pacífic, formada per Colòmbia, Xile, Mèxic i el Perú, ara està governada per tres líders de centredreta. Podria ser que l’Argentina, embarrancada en l’enèsima crisi financera, reelegeixi, malgrat tot, el conservador Mauricio Macri. L’Uruguai, Nicaragua i Bolívia són els únics supervivents dels règims de la 'marea rosa' d’esquerres que es va allargar des de principis d’aquest segle fins al 2015. El nou règim d’esquerres de Mèxic es trobarà cada cop més aïllat en aquesta regió, ja que haurà de gestionar pel seu compte els múltiples conflictes que té amb els Estats Units.

Segurament els EUA no intervindran a la regió, però tampoc l'allunyaran de les temptacions autoritàries ni fomentaran una responsabilitat col·lectiva més gran

Res de tot això és un bon auguri per a l’Amèrica Llatina. Des del 2003 fins al 2012, la regió va experimentar un llarg període de creixement sòlid, majoritàriament finançat pels alts preus dels productes bàsics. A partir del 2013 va arribar una desacceleració en què van caure els preus i van esclatar escàndols de corrupció a gairebé tot arreu. Però en la majoria de casos, les institucions es van mantenir fortes; la democràcia només es va veure amenaçada per un nombre creixent de líders que volien perpetuar-se en el poder mitjançant eleccions, encara que fossin dubtoses.

Això comença a canviar. Els senyals d’alerta són obvis: règims autoritaris d’esquerra a Nicaragua i Veneçuela; un president brasiler de dretes amb idees neofeixistes que ha començat a aplicar amb sorprenent rapidesa; un president mexicà, Andrés Manuel López Obrador, que només mira cap endins del país, que no està disposat a defensar els drets humans i la democràcia a la regió i que també es veu atret per l’autoritarisme; i a Bolívia, un president, Evo Morales, que aquest any planeja buscar el quart mandat de cinc anys, cosa que el mantindria en el poder durant 20 anys. L’enfonsament de les institucions democràtiques i del respecte als drets humans a l’Amèrica Llatina ja no és un escenari inimaginable.

La gran absència és Washington. És gairebé segur que no intervindrà excepte potser en forma d’un suport barroer a Colòmbia i el Brasil per fer caure Maduro. Però tampoc allunyarà l’Amèrica Llatina d’aquestes temptacions autoritàries, ni fomentarà una responsabilitat col·lectiva més gran. Tenint en compte la propensió de Trump a empitjorar-ho tot a tot arreu, potser això no és negatiu. Però la passivitat dels EUA implica un contrapès menys en una regió que en necessita tants com pugui.

EDICIÓ PAPER 19/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF