És d’aplicació comuna, en l’entorn empresarial d’avui, una pauta de comportament que es basa a fer girar tota l’activitat de la companyia al voltant d’una estructura jeràrquica inamovible. Es neutralitza, a l’ensems, el gest arriscat que, bo i podent ser profitós per a l’organització en un futur, faci tremolar-ne l’esquelet orgànic. La personificació de la reverència a la verticalitat és el cap que designa com a adlàters els que l’ajuden a estancar les aigües al poc explorat exterior dels despatxos. Enric González escriu que avui la credibilitat s’atribueix a qui diu el que ens agradaria dir a nosaltres. Qui bé ama bé castiga, assegura un adagi tan popular com l’observació que obre aquest text.
Diu un tòpic molt gastat que un club de futbol s’ha de gestionar com una empresa, i es continuava afirmant mentre el club presidit pel tercer empresari més influent d’Espanya (segons un estudi de l’empresa d’investigacions de mercat Ipsos) feia possible, un cop més, la paradoxal però esportiva convivència entre les riades de diner i les sequeres al camp. En aquest cas, el risc que va entomar Florentino Pérez amb la contractació d’un entrenador prestigiós però complex com José Mourinho es va traduir en rèdits discrets, menors que els de l’etern rival, que va bastir la millor era esportiva de la seva història a partir d’un gest encara més temerari: Joan Laporta va manar asseure’s a les butaques del Camp Nou el mateix entrenador que llavors s’embotia en banquetes de ciment o de fusta a Tercera. El “no tindràs collons de fer-ho” derivat d’aquell moment és revelador.
Luis Enrique, successor de Pep Guardiola al filial, no va posar mai en dubte la fluïdesa de les relacions amb els seus superiors. L’asturià, però, no admetia ingerències en els aspectes que definien la seva metodologia i personalitat, i que anaven més enllà d’una exigència constant però franca. Lucho va revalidar una regla no escrita implantada per Guardiola en el seu any al B: el jove jugador que durant la setmana s’entrenava amb el primer equip no era convocat amb el filial, on jugava qui hi treballava.
El cas de Thiago Alcántara va ser paradigmàtic. El B el va perdre durant gairebé tota la primera volta del torneig 2010-11, però Guardiola només li va concedir sis estones. La direcció esportiva no era una entusiasta de la regla, però aquell Barça B encara és el millor de la història.
D’un temps ençà, però, els senyals d’atreviment han deixat pas a traços d’obediència, com el pes de la intervenció presidencial en el fitxatge de l’entrenador i el nou crac del primer equip, en un club sembrat d’ alumni i alumnes de business schools de vinculació eclesiàstica. Amb tot, com a la Gàl·lia de Goscinny i Uderzo, hi ha, dins del filial, qui no es resigna al fet que l’entrenador sigui, ara, una baula més d’una cadena vertical.
Eusebio Sacristán és unànimement captivador en el tracte i es fa escoltar quan argumenta. Una expressió somrient que va derivar en malnoms dentífrics, però, es tradueix ara en una pàtina de positivitat que sembla aplicar a situacions que no la mereixen, fins i tot, quan els jugadors fan una autocrítica calenta i apassionada després de partits o mitges parts per a l’oblit. Prèvia trobada de consens amb els seus ajudants, al davant i al darrere dels micròfons, Eusebio insisteix que l’equip està en un bon camí de treball. Encara que els recursos en atac destaquin per la seva escassetat i previsibilitat, encara que es muntin concursos d’ agility a la frontal de l’àrea rival amb els centrals com a obstacles, encara que Adama Traoré digui a l’entrenador que pot continuar, quan els seus gestos desvelen que els genolls li porten més maldecaps que els laterals adversaris, i algun encara que més.
El risc i l’alteració de l’atonia poden suposar un ensurt, però també, com marquen els precedents, un triomf. Evitar-lo és l’empat, però a Segona Divisió, amb 42 empats, baixes. I a Son Moix, després de molts minuts d’ofici, la contemplació va estar a punt de fer amistat amb la decepció.
