Quan el viatger català, com cantava Quimi Portet, diu adéu als turons amics i arriba als Països Baixos, se sent angoixat, indefens en una planura immensa on és improbable, a simple vista, fixar una referència a partir d'una ondulació en el terreny: un 40% de la superfície del país és al nivell del mar. Afegim-hi la lògica inquietud de qui s'enfronta a una comunitat desconeguda. Es pot documentar navegant virtualment per col·leccions de tòpics que el poden confondre encara més, però en tots trobarà un concepte comú: calvinisme. És on, afirmen els textos, hi ha la justificació de quotidianitats que enlluernen el turista com l'absència de persianes a la llar de qui no té res a amagar, o la discreció amb què el neerlandès gestiona els seus diners: l'ostentació és una escopinada a la cara. Però, com que el voetbal és part de la vida, el viatger també pot lligar caps en la seva aventura de desxifrar el caràcter local si va a veure un partit de l'Eredivisie.
El campionat neerlandès és, amb la fredor dels números, un torneig discret. Novè en el rànquing de la UEFA, l'últim campió europeu que en va sortir va ser el Feyenoord de Bert van Marwijk, guanyador el 2002 d'una final de la Copa de la UEFA celebrada a l'estadi De Kuip i amb un jove Robin van Persie a l'onze titular. El de Rotterdam és, amb l'Ajax i el PSV, una de les tres esquadres del país que han arribat a finals continentals i que s'han repartit totes les lligues de l'últim mig segle excepte tres. Però l'Eredivisie amaga un feix de virtuts poc presumides, com les finestres despullades del Prinsengracht que els nouvinguts observen palplantats especialment quan la nit cau sobre els canals.
Els estadis neerlandesos són, sovint, plens perquè són proporcionats. No hi ha el que els britànics anomenen elefants blancs ; per exemple, la Nueva Condomina. Els seients disponibles a cada recinte, a més, semblen anunciar la posició mitjana de l'onze que hi juga. L'Ajax i el Feyenoord encabeixen més de 50.000 espectadors; el PSV, 35.000; el Twente, campió el 2010, 30.000. El Vitesse, el Heerenveen, l'Utrecht i el Groningen, tots entre els vuit primers l'any passat i freqüents candidats a qualificació europea, poden acollir més de 20.000 aficionats. La forquilla de la resta està entre els 7.400 i els 19.000. Si no s'és soci, el tiquet més barat en tots aquests estadis no puja, en cap cas, de 25 euros, per veure equips on jugaven, la temporada passada, Eriksen, Strootman, Alderweireld, Chadli, Bony i Mertens, tots ara a Espanya, Anglaterra i Itàlia.
La web neerlandesa d'estudi tàctic 11Tegen11 ha quantificat que, en les cinc primeres jornades del vigent campionat, el Twente va fer 123 xuts a porteria, 24 per partit. La temporada passada el Reial Madrid va rematar 18 cops per matx. El caràcter festiu dels atacs i de les defenses ha esdevingut un segell distintiu d'una lliga en què el PSV va firmar, la campanya anterior, tants gols com el Madrid, 103, amb dos rivals menys. Dels 72 primers partits de l'actual lliga, en 33 es van marcar quatre gols o més, per 25 en 70 a Espanya. Per als apostants, és el paradís dels overs ; apostar que, en un partit, es veuran més gols que els fixats en la juguesca. Quan els espais de resums mostren gols i furtives imatges de vestidors de l'Eredivisie, l'audiència repunta, i ja no sorprèn.
Diversos periodistes i aficionats neerlandesos es refereixen amb befa al seu campionat com "la lliga de Mickey Mouse". Als Països Baixos no hi ha Disneylàndia, però quan el viatger se senti desprotegit en la planura, al sud d'Amsterdam, els ulls se li obriran com bulbs de tulipa en floració quan topi, al pic de la primavera, amb l'explosió colorida dels camps que envolten l'ordenada i modesta Lisse. Això també és descobrir l'Eredivisie.
