El 23 de gener sis milions de francesos van seguir per televisió l'entrevista que David Pujadas va mantenir amb Manuel Valls. La xifra és remarcable, tenint en compte que tots dos parlen amb fluïdesa el català, però no va ser amb la nostra la llengua que es van expressar en pantalla. Valls, nascut al carrer de Campoamor, al barri barceloní d'Horta, fill d'un pintor figurativista establert a París durant la postguerra i d'una suïssa del Ticino, és el ministre de l'Interior de l'executiu Ayrault. Pujadas, que també va venir al món a Barcelona, fill d'un traductor català i d'una intèrpret francesa, és el conductor del journal télévisé de France 2. Le Figaro l'anomena l'" interviewer de la République ".
La integració de la immigració a l'Hexàgon durant la segona meitat del segle XX, sovint presentada com a modèlica, mostra moltes arestes, més o menys cridaneres. Pujadas i Valls són d'origen català i han obtingut un nivell important de prestigi social a França, però la seva biografia familiar difereix molt dels futbolistes, que, tenint orígens catalans i havent ofert glòria esportiva a equips i seleccions gals, recorden en la seva biografia episodis d'immigració o exili.
El gran Éric
Dos casos són particularment punyents. Éric Cantona, un dels millors jugadors europeus de finals de segle, és el nét d'un paleta, Pere Raurich, i d'una pagesa, Francesca Farnós, fills de Martorell, catalanistes i republicans. Segons el genealogista Jean-Louis Beaucarnot, que va reconstruir l'arbre familiar de Cantona el 2010, Pere Raurich va lluitar amb el bàndol tricolor durant la Guerra Civil Espanyola. "Era un comunista pur i dur", diria el seu nét. L'escriptor Andreu González Castro recollia el testimoni, el mateix any, de Paquita Arnaus, neboda de l'àvia de King Éric, com el coneixien a la Premier League. "Vam anar a França una mica abans que entressin a Martorell els nacionals. Vam anar al camp d'Argelers i hi vam estar uns dos anys. La meva mare va voler tornar a Catalunya, perquè el meu pare era a la presó i ella volia veure on era [...]. Nosaltres vam tornar, però la seva germana, la meva padrina, es va quedar". A Saint-Étienne va néixer Leonor Raurich i Farnós, mare d'Éric. El pare, Albert Cantona, venia d'una família d'origen sard: mescla fàcil d'associar a la sang bullent que caracteritzava l'ara actor de cinema. La simpatia de Cantona cap al fet català, amb tot, s'ha desvelat fa relativament poc: el 1993, en una entrevista a L'Express, deia no tenir "res de sard ni de català". "Només sóc fill de la família Cantona", afegia.
De caràcter també contestat i amb familiars a Catalunya, a Rubí, Raymond Domenech és el nét d'un matrimoni de Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta, també de ferma convicció republicana mantinguda pels descendents. El periodista de L'Équipe Joël Domenighetti va descobrir, a més, impactants analogies amb Cantona. Raymond Domenech guarda un document que testimonia que el seu pare, d'idèntic patrònim, també va passar pel camp d'Argelers, abans de ser forçat a tornar per complir el servei militar amb la legió estrangera, a Melilla. El 1948 Raimon va tornar a travessar la frontera, tot i no tenir el contracte de treball requerit per fer-ho, i va trobar feina a Bordeus. Va ser a Lió, però, on va venir al món el futur lateral de bigoti excessiu que va dur els bleus a la final del Mundial del 2006. "Sóc català", va proclamar, abans dels vuitens contra Espanya.
El cognom Mirallas
Luis Fernández, nadiu de Tarifa, va viure part de la infantesa a Bellvei (Baix Penedès), on va morir el seu pare. Daniel Bravo era fill d'un barceloní que va establir-se a Tolosa. Manu Amorós i Francis Llàcer tenen orígens valencians. Tots ells van despuntar en els anys 80 o 90, però avui speakers forans encara s'encallen a pronunciar cognoms de ressonància nostrada. A l'Everton, Robert Martínez dirigeix un futbolista nascut a Lieja que afirma que "la meva família és de Barcelona". El seu nom: Kevin Mirallas Castillo.
