Joe McGinniss, escriptor novaiorquès que penetrava en l’actualitat política per parir les seves novel·les, va morir fa dos mesos a causa d’un càncer i ens va deixar un dels millors llibres sobre futbol que s’han escrit mai, una afirmació potser atrevida però que comparteix l’editorial Contra, que té previst publicar-ne la traducció en castellà aquest any. A The miracle of Castel di Sangro, McGinniss s’estableix en aquesta localitat dels Abruços, on la neu no és estranya per a les sis mil persones que hi viuen, per seguir la primera campanya del Castel di Sangro Calcio a la Serie B, la 1996-97. Entremig del violent però sovint còmic xoc cultural i esportiu hi emergeix la figura de Pietro Rezza: camisa i americana negra, escassos cabells blancs suaument pentinats cap enrere, ulleres fosques de marca i un imponent cigar entre els llavis. Rezza, que va morir fa cinc anys amb l’escut del Castel di Sangro damunt del llit, era un constructor de la Pulla que havia bastit la seva fortuna obtenint concessions d’obra pública durant els anys de la reconstrucció, posteriors a la Segona Guerra Mundial. Es va casar amb una castellana i va fer-se habilitar una finca majestuosa a la falda dels turons que envolten la vila. Viatjava amb xofer però, segons els locals, era senzill i afable amb ells i esquerp amb qui no coneixia, sobretot amb els periodistes. Quan, per petició del sindaco de Castel di Sangro, va invertir en el club de futbol, va nomenar president el seu gendre, Gabriele Gravina, mentre que ell restava a l’ombra. El Castello només va militar dos anys a la Serie B i va desaparèixer el 2012.
La història del Castel di Sangro presenta un patró semblant a la d’altres clubs de petits nuclis que rebaten el que dictaria la lògica de mercat: que un club esportiu professional només pot subsistir en ciutats amb una massa social nombrosa i un teixit empresarial i institucional sòlid, ben connectat i implicat en el projecte esportiu en tant que projecte de ciutat. En el rugbi francès, la coincidència entre el descens de l’USAP de Perpinyà i l’ascens del Lió ha atiat el debat sobre si els grans tornejos gals, també els de futbol, avancen cap a un format de lliga interregional amb un equip basat en una agglomération que aglutini tots els seguidors del département. És interessant que les dues semifinals del Top 14 es disputin a Lilla, mentre el quinze local milita a Tercera Divisió. Com en un guió de Goscinny i Uderzo, però, els bretons del Guingamp van reeixir en el seu segon acte de resistència a l’invasor, guanyant, fa quinze dies, la Coupe de France de futbol. Guingamp és una vila de set mil ànimes en una comunitat de vint mil, entre les quals hi ha, però, Noël Le Graet, el president de la federació francesa. Le Graet controla el club des del 1972, amb l’equip al quart graó del futbol gal. Quan els paysans van celebrar el primer ascens a Ligue 1, el 1995, Le Graët ja era l’alcalde de Guingamp, el president de la Lliga i el cap d’un hòlding alimentari dedicat al processament i distribució de peix que dóna feina a 700 treballadors. Ara, el president del club és, però... el seu gendre.
El Guingamp acull al seu estadi seguidors de tota l’Armòrica. El Hoffenheim també rep al Rhein-Neckar Arena aficionats de diverses zones de Baden-Württemberg, però amb un perfil diferent. Propulsat des de la Cinquena Divisió gràcies als diners de l’empresari informàtic Dietmar Hopp, exjugador juvenil de l’entitat, el que era l’equip d’una pedania de tres mil habitants es nodreix de fans dels veïns Stuttgart, Frankfurt o Kaiserslautern. Per a la majoria, però, el Hoffenheim és una marca blanca o com la xocolata del futbol, segons com es miri. L’autèntica base d’aficionats encara està per construir, i l’antipatia dels rivals locals és manifesta: un matís important. Mentre l’equip de Hopp viatjava cap a Mönchengladbach, el periodista anglès Andy Mitten es dirigia al camp del Llagostera, per descriure la versió catalana d’aquest fenomen. Li va recordar el Castel di Sangro.
