EL GERMÀ PETIT
Misc 16/12/2013

Onze paios, milers de benes

i
Jordi Sunyer
3 min

Al seu treball del 2005 El Barça i el franquisme, el doctor en història contemporània de la UB Carles Santacana argumenta que l'associació popular del club blaugrana amb el catalanisme polític deriva del fet que, durant la segona dècada del segle XX, i sobretot amb l'impuls de Joan Gamper, el FC Barcelona va mostrar un suport actiu a la creació de la Mancomunitat de Catalunya, mentre que altres entitats es mantenien volgudament al marge del procés per declarar-se fermament apolítiques. És un relat disputadíssim per simpatitzants, sobretot, del RCD Espanyol, que recorden que, durant els primers anys de vida del futbol a la ciutat, l'antic Club Español de Football permetia interessar-se pel nou esport als autòctons, ja que el Barça era un club amb una important quota forana, per bé que la meitat dels assistents a la reunió fundacional culer eren del país. A Sant Cugat del Vallès us explicaran que la primera penya periquita de la localitat la va crear, el 1929, Tomàs Fàbregas, destacat membre de Nosaltres Sols i del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, i que va bastir una exitosa carrera d'entrenador a l'exili de Mèxic.

L'anomenat Partit de la Mort, disputat a Kíev l'agost del 1942 entre un equip de soldats de la Wehrmacht alemanya i un equip d'obrers d'una panificadora local, entre els quals hi havia exjugadors del Dinamo i el Lokomotiv, va donar abundant matèria primera a la propaganda soviètica. Recentment han vist la llum literatura i cinematografia que encara exalcen l'heroisme i la resistència d'aquells futbolistes, mentre periodistes i historiadors ucraïnesos han advertit que, en realitat, aquell partit (guanyat pels locals per 5 a 3) no va tenir cap context i que era un dels molts que es van jugar durant l'ocupació nazi de Kíev, documentats per ressenyes als diaris locals, controlats per l'invasor. La història de l'esport a Kíev durant l'ocupació és tan plena d'arestes com buida de maniqueisme.

La recuperació econòmica i social de l'Alemanya de l'Oest després del conflicte té com a símbol el miracle de Berna, la victòria contra pronòstic de la Mannschaft a la final del Mundial del 1954 contra els imbatuts magiars màgics dels Kocsis o Puskás. La victòria (3-2) ha inspirat guionistes i realitzadors de documentals, si bé un voluminós estudi de les universitats de Münster i Humboldt de Berlín, publicat l'estiu passat, assegura que la vitamina C que ingerien aquells spieler era, en realitat, Pervitin, una metamfetamina distribuïda també entre els soldats de l'exèrcit nazi i que avui és coneguda com a speed.

El 1957 el Front d'Alliberament Nacional algerià va entendre que una de les iniciatives que podia difondre de manera més efectiva la causa de la independència era la formació d'un equip de futbol. El reclutament, en la clandestinitat, de professionals que militaven en conjunts francesos va permetre construir un onze que disputaria una vuitantena de partits reivindicatius arreu del món. El politòleg francès Pascal Boniface, a Football et Mondialisation, recorda com un partit AEK-Fenerbahçe dels anys seixanta va acabar com el rosari de l'aurora després que diaris turcs presentessin el matx com "una venjança per Xipre". El duel entre el Salvador i Hondures del juny del 1969 va ser el teló de fons d'un conflicte amb causes més complexes però que va ser batejat com la guerra del futbol. I dos futbolistes, Inaxio Kortabarria i José Ángel Iríbar, van exhibir ex aequo una ikurriña, quan encara era un símbol il·legal, sobre la gespa d'Atotxa el 5 de desembre del 1976.

Malfieu-vos d'aquells que, carregats de titulacions acadèmiques o simplement cultivant prejudicis, fan un bufet de desdeny quan senten el mot futbol i resolen, amb la valentia i la suficiència que només dóna la ignorància: "Onze paios corrent darrere una pilota".

stats