Tornarem a casa

Els llargs mesos de presó ens han fet resilients a tot el que ens pugui acabar passant davant d'aquest tribunal

Dimarts comença el judici de l’1 d’Octubre. Tard o d’hora els qui avui som a la presó o l’exili tornarem a casa. Ho farem dignament, amb el cap ben alt i l’agraïment etern a tot el suport ciutadà que hem rebut. El compromís personal de desenes, centenars de milers de persones que m’ha acompanyat al llarg d’aquest quasi 500 dies de presó preventiva al costat d’en Jordi Cuixart m’ha fet, ens ha fet, més forts.

Nou de les dotze persones que serem jutjades estem tancades a la presó. Fa mesos que no em pregunto el motiu pel qual el 16 d’octubre del 2017 em van separar de la família, dels companys i amics. Vaig concloure que no hi havia més resposta que assumir que a la presó i l’exili hi som per la necessitat visceral de l’estat espanyol d’infligir-nos un càstig exemplar, un avís per a navegants, amb l’objectiu que durant dècades ningú més s’atreveixi a fer que la veu del poble parli i sigui escoltada pacíficament al carrer i a les urnes.

A la presó i l’exili hi som per la necessitat visceral de l’estat espanyol d’infligir-nos un càstig exemplar

Vam entrar a la presó com a revenja de l’1 d’Octubre. El fet que el poderós estat espanyol no localitzés ni una sola de les urnes que per milers van aparèixer en totes i cadascuna de les poblacions del país la matinada d’aquell diumenge del referèndum el va enrabiar. La força d’una societat determinada és imparable. Aquesta és la lliçó que el referèndum va deixar per a la història i és també la causa de la por de l’Estat, una por que explica la reacció que l’ha portat a empresonar-nos. Es va refer amb rapidesa d’aquella difícil digestió de la derrota a base d’infligir-nos dolor, personal i col·lectiu, aprofitant la legalitat que li confereix el monopoli en l’ús de la coerció i la violència.

Que el nostre empresonament s’empari en la legalitat no vol dir que hagi estat just. Legalitat i justícia no són necessàriament el mateix. De la mateixa manera que el fet de ser jutjats per un tribunal no garantirà per se que aquest sigui un judici just. Les coses haurien de canviar molt per poder afirmar, un cop finalitzat el judici, que ha estat just. Nosaltres serem jutjats per set magistrats. La justícia, però, tampoc depèn del nombre de jutges que et jutgen. Per no tenir no disposarem ni tan sols de la doble instància judicial que la llei i els tractats europeus sobre drets humans estableixen, és a dir, de la possibilitat que la nostra sentència pugui ser revisada per un altre tribunal abans d’esdevenir ferma. Ni tan sols tindrem les garanties que els violadors de la Manada han tingut.

Ni tan sols tindrem les garanties que els violadors de la Manada han tingut

Compareixerem davant del tribunal cada dia i durant setmanes i mesos després d’haver estat conduïts des de la presó, al llarg de més de quaranta quilòmetres, emmanillats en un furgó sense finestres. Aquest procedir serà la primera carta de presentació, el bon dia que la justícia espanyola ens dedicarà de matinada quan ens alcem del llit per sortir de les nostres cel·les en direcció al Tribunal Suprem. I per si això no fos prou vexatori, i amb l’objectiu d’acabar la vista abans de les eleccions del mes de maig, veus del Suprem no descarten habilitar també els dilluns, els divendres i els dissabtes com a dies hàbils per celebrar sessions; és a dir, sis dies de set amb la mateixa rutina de trasllat.

Tot això pot ser legal però no serà just. Per això no deixaré de denunciar les circumstàncies que converteixen aquest procés en injust. Com injust és que no ens permetin utilitzar amb normalitat la llengua catalana a través d’un sistema de traducció simultània. Per més que el Suprem ho imposi, la traducció consecutiva no respecta el dret a gaudir d’una exposició oral sense interrupcions continuades. Quin és el motiu que porta els magistrats del Suprem a sacrificar el meu dret a una exposició oral en la meva llengua i sense interrupcions cada vint o vint-i-cinc segons per procedir a la seva traducció ? ¿És la por que es visualitzi internacionalment la pluralitat lingüística i nacional d’un estat que nega la base a l’existència del dret a l’autodeterminació?

Tots nosaltres sabem què pretén el Regne d’Espanya amb aquest judici. Nosaltres, els acusats, estem preparats. Els llargs mesos de presó ens han fet resilients a tot el que ens pugui acabar passant davant d’aquest tribunal i ja no ens deixem impressionar. Som perfectament conscients que aquest és un judici polític. Tan conscients com ho són ells, encara que alguns ho neguin.

Som perfectament conscients que aquest és un judici polític. Tan conscients com ho són ells, encara que alguns ho neguin

Tot i així, és evident que el Tribunal Suprem no disposa de la capacitat de solucionar el problema polític. Ara bé, Marchena i els altres sis magistrats tenen la clau per saber com s’escriurà la història d’Espanya els propers anys. En tot cas tenen la responsabilitat de no empitjorar la situació en què vivim avui. Una sentència que no sigui absolutòria obrirà no només les portes de la justícia europea a través dels nostres recursos sinó un abisme que atraparà la crisi política a tot l’Estat i farà més difícil una solució democràtica que només pot passar per l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF