Misteris del procés

Romanen en el temps els pobles que tenen cura de les seves institucions

Expectació mediàtica al Parlament / PERE VIRGILI
JORDI NIEVA-FENOLL
JORDI NIEVA-FENOLL Catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona

Ningú sap com l’ésser humà va començar a celebrar processos, és a dir, com o almenys en quines circumstàncies algú va tenir la idea de nomenar un tercer perquè donés un parer per resoldre una controvèrsia entre dues persones. Si s’observa el comportament dels animals que viuen en grups, com nosaltres, tot apunta que aquest tercer en un principi va ser la pròpia comunitat. El grup, coneixedor del conflicte, valorava les postures dels dos contendents i finalment en marginava un dels dos, al qual expulsava del grup. Així va ser probablement el primer judici, la primera sentència.

Quan la comunitat va esdevenir nombrosa i els conflictes es van complicar amb l’ús del llenguatge, es va pensar que una síntesi del poble podria ser un grup d’escollits, que van formar un jurat. Potser al mateix temps, altres grups humans van decidir que fes de tercer el cap de la tribu, i així va néixer el jutge. I quan la comunitat es va fer més i més nombrosa i el cap del grup no podia atendre tots els litigis, va designar delegats inferiors, i aquests d’altres, i així van néixer les estructures dels tribunals, que de mica en mica van anar formant el sistema de justícia tal com avui el coneixem. Uns pobles van preferir els jurats, d’altres els jutges i d'altres tots dos sistemes alhora. Fins i tot alguns van tenir la idea de posar en qüestió el judici d’un jutge davant el tribunal superior, i així van néixer els recursos.

Però de vegades succeïa que ningú sabia què havia passat. Trobaven una persona assassinada, però ningú havia vist res. Llavors van pensar que fos un ésser omnipresent que tot ho veia qui jutgés. Així van néixer les anomenades ordalies. Per exemple, es feia que algú toqués unes brases. Si es cremava, era culpable, i si no, déu l’havia protegit i era innocent. Van creure que la ignorància unànime de tot un grup era la voluntat divina. D’aquí ve l’expressió “posar la mà al foc”. Encara tenim la reminiscència de les ordalies en les nostres lleis en la figura del jurament o la promesa, que atès el seu origen és incontrovertiblement absurda.

Els oprimits sempre guanyen. Triguen més o menys, però en ser més, sempre acaben guanyant

La confiança que provoca el procés judicial està ben arrelada. Fa tants anys que disposem d’aquesta manera de resoldre conflictes entre nosaltres que per tradició creiem que és el mitjà més just per solucionar una controvèrsia. Tanmateix, oblidem que la millor manera de resoldre els problemes són les transaccions i les mediacions. És a dir, arribar a acords, entre nosaltres mateixos –transacció– o bé amb l’ajut d’un tercer que acosta les postures –mediació– i ens fa veure que l’acord és la millor solució. Tothom guanya i tothom perd, però el conflicte s’acaba resolent i no s’arrossega en el temps si l’acord és completament lliure i tothom és capaç de valorar les seves forces, és a dir, les seves febleses. Tots en tenim, i malgrat que costa molt confrontar-se amb un mateix i reconèixer-les, ser conscient de les possibles pèrdues és el que ens ha fet valorar que evoluciona més una societat amb una estructura col·laborativa, sense jerarquies. És com hem avançat com a espècie: compartint coneixement desinteressadament i ajudant-nos sense esperar res a canvi, sent conscients que la convivència pacífica és el que ens deixa temps per pensar i crear idees noves, que són les claus del nostre èxit i la nostra supervivència.

Tot es trenca quan les persones es malfien entre si i cerquen el tercer, no per jutjar imparcialment i com correspon, sinó per imposar fraudulentament el seu parer amb un cost enorme: insatisfacció i esclavatge de l’oprimit i, cal no oblidar-ho, la por immensa que sent qualsevol tirà. Sap que tard o d’hora serà derrocat. Els oprimits sempre guanyen. Triguen més o menys, però en ser més, sempre acaben guanyant. A la natura es compleix la llei del més fort. A les societats, els dictadors sempre són derrotats.

No només els polítics, sinó la gent en general guanyaria molt coneixent aquesta petita història. Romanen en el temps els pobles que tenen cura de les seves institucions. Aquells que saben que els Parlaments són la veu suprema del poble, que els governs han de respectar-los escrupolosament i els tribunals han de fer complir quan algú oblida aquestes regles. Desapareixen els sistemes en què els governs instrumentalitzen els Parlaments i colonitzen políticament els tribunals. L’estat es disgrega i entra en crisi tard o d’hora, buscant absurdament la seva autodestrucció.

Sobta molt que darrerament la ignorància política estigui present en tants i tants indrets.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF