20/05/2020

Fins quan?

3 min
Pedro Sánchez al Congrés durant la seva intervenció al ple per demanar que s'allargui l'estat d'alarma per la pandèmia del covid-19

Tothom sembla donar per fet que aquesta situació anormal que estem vivint un dia s’acabarà, però que no se sap quan perquè tampoc podem saber com serà l’evolució del covid-19 ni si hi haurà vacuna, no d'aquí un any, sinó d'aquí més temps potser. Tampoc se sap si la immunitat de grup serà veritablement operativa. Sembla que els governs sí que són conscients de tot plegat, i per això elaboren expressions com nova normalitat per fer-nos veure que la vida pot canviar molt respecte de com l’havíem conegut.

La pregunta és si tot plegat serà suportable d'aquí un cert temps. Qui ha viscut una guerra i no ha fugit de casa seva sap que el final dels conflictes armats sempre és incert, i que adaptar-se a la guerra no és veritablement possible. Vas passant mentre ets viu, i poc més.

Però la situació actual no és cap guerra, malgrat el que s’ha dit sovint. És una pandèmia, de fet, no tan greu com d'altres que l’ésser humà va viure en el passat i que veritablement van delmar tota la població sense pietat. El covid-19 no és la pesta negra, ni la verola, ni la tuberculosi en el seu moment, i en canvi aquestes malalties van matar moltíssima gent i no amb simptomatologia precisament lleu ni amb estructures sanitàries i medicaments que poguessin ajudar a guarir la majoria.

Es desconeixien les vies de contagi i, malgrat que sovint es van prendre mesures com confinar o abandonar poblacions, declarar quarantenes de possibles infectats o construir cruels llatzerets, en general la gent va aprendre a conviure amb moltes d’aquestes malalties tan greus i acceptar-ne les conseqüències. La nostra generació, però, ja beneficiada pel descobriment de la penicil·lina i la millora de la ciència mèdica, no admet que una malaltia infecciosa pugui causar la mort. Se’ns fa completament impossible d’assumir. I ara per ara hem decidit confinar-nos a casa, guardar distància física, dur mascaretes i rentar-nos més les mans. Pensem que, fet i fet, aquesta situació no durarà tant i que, a més, en la tria entre milers de morts o el sacrifici col·lectiu de milions, cal optar pel sacrifici.

La pregunta és si també acceptarem a llarg termini el teletreball, perdre la feina, que la videoconferència sigui el mitjà de contacte social habitual o que no sigui possible mantenir relacions sexuals amb noves persones sense posar en risc, no ja un mateix, sinó la gent amb qui es conviu, o anar gairebé sempre emmascarats. Òbviament, si la resposta és que d’aquí uns mesos tindrem la vacuna, podem sacrificar dos anys de la nostra vida, potser més. Per als joves serà una tragèdia –la joventut mai no torna–, i per a la gent gran també, perquè ningú sap quin temps li resta. Vida confinada o vida en risc però probablement curable amb un bon sistema sanitari. És una tria veritablement difícil.

Tanmateix, caldria explicar que el dilema entre mort i profilaxi extrema és llaminer, però fals. Recloure la vida pot ser més cruel que la mort, com va suggerir Beccaria parlant de l’efecte dissuasori de les penes de presó. Potser per això cal replantejar el fals dilema que ha servit com a base de tot el que s’ha fet. Els esforços dels governs no podran seguir a llarg termini, encara que sigui a temporades, la via xinesa de les privacions de llibertats, no només perquè les nostres democràcies no ho consentiran, com ja estan dient diferents tribunals constitucionals que s’estan avançant als esdeveniments. Ni tan sols perquè l’economia no aguanti i això provoqui una tragèdia encara pitjor que la pandèmia. A banda de tot això, no és segur que en temps de pau i llibertat la societat pugui suportar aquesta situació d’asèpsia gaire més temps.

Potser l’acció dels governs a partir d’ara se centrarà en fer el que s’hauria d’haver fet fa ja massa anys: l’ampliació exponencial dels recursos sanitaris, tot calculant el que pot absorbir el sistema en una situació de mesures de seguretat que no vagin més enllà de l’aïllament de contagiats i la prohibició de reunions de més d’un determinat nombre de persones perquè no s’infecti molta gent de sobte. Cal preguntar-se quant de temps podrem esperar un remei incert amb mesures més o menys draconianes, per una malaltia la letalitat de la qual és sempre molt cruel, però que no és mortal en l’enorme majoria dels casos.

Si no arriba el remei, potser algun estat amb protagonisme internacional farà un cop de cap i els altres el seguiran, com abans van seguir la Xina. Sigui com sigui, en algun moment caldrà dibuixar, en tots els sectors, horitzons que tinguin present el covid-19, però que en no depenguin.

stats