La institució de l’indult és un arcaisme qüestionable, que subverteix el principi de la separació de poders. La ingerència del poder executiu sobre les decisions del judicial és un defecte del disseny institucional que es repeteix en molts països. En determinades condicions podria ser necessari, i fins i tot saludable, un mecanisme per corregir situacions d’injustícia flagrant que l’aplicació estricta de la llei pot generar. Però no és així, o no és només així com s’entén i s’aplica l’indult a Espanya. L’ús que n’han fet els diversos governs, ideologies al marge, ha tendit més aviat a reforçar les desigualtats en el tractament de determinats delictes, o de delinqüents que ja d’entrada estan més protegits davant el sistema judicial. Els indults a condemnats per corrupció, i a membres dels cossos de seguretat condemnats per maltractaments i tortures -més de 40 des del 1996-, demostren que, més enllà de corregir situacions puntuals d’injustícia, els governs han usat sovint la figura de l’indult com a últim refugi d’impunitat.
