Si en alguna cosa excel·leix Alfredo Pérez Rubalcaba és en els seus dots com a parlamentari. Res no és casual: fa 21 anys que és diputat, i ha sigut escollit per les províncies de Toledo (1993), Madrid (1996 i 2011), Cantàbria (2004) i Cadis (2011). Amb aquest currículum i la seva oratòria precisa i esmolada, un debat com el d’ahir és gairebé el seu terreny natural.
Tanmateix, ni el parlamentari més hàbil pot superar tots els obstacles. I els que ha d’afrontar Rubalcaba són molts: és el líder que ha comandat l’enfonsament electoral més gran des de la desfeta d’UCD el 1982, i encarna encara un govern que va presidir el creixement de l’atur més fort en una legislatura de tota la història de la democràcia espanyola: entre el 2008 i el 2011 l’atur va pujar més de 13 punts. I no només això: el govern del qual Rubalcaba va ser portaveu i vicepresident va protagonitzar, a partir del maig del 2010, un dels girs polítics més sobtats de què tenim memòria, passant de les polítiques expansives a l’austeritat en una setmana.
Ahir, en canvi, el líder socialista va fer un discurs contundent, en què va qüestionar el panorama triomfalista de Mariano Rajoy i va denunciar amb claredat la reforma laboral i les retallades socials, i apostant per polítiques expansives i redistributives. Vendre pessimisme mai no és agraït, però la realitat del carrer i la seva habilitat li anaven a favor. Ara bé, amb el seu historial recent, per molta oratòria que hi posi, Rubalcaba és feble en el debat econòmic. Rajoy també ho és, però no n’hi ha prou: el desgast del govern hauria d’alimentar la principal força de l’oposició, i això no està passant.
Fora de l’economia, Pérez Rubalcaba va combinar el seu habitual posat d’home d’estat que pràcticament renuncia a fer oposició en matèries clau com la qüestió basca, el procés català i els abusos de la Guàrdia Civil a la frontera amb un to molt més contundent en el terreny en què els socialistes sí que són forts: el dels drets civils. I és que si hi ha un àmbit temàtic que els és propi, en què el PSOE encara conserva una imatge positiva, és aquest.
Per això on més eficaçment va mossegar el president espanyol va ser en terrenys com l’avortament, la llei de seguretat i l’educació. I, en menor mesura, també la corrupció i la transparència. Precisament per això sorprèn que el PP hagi cedit a la pressió ideològica -i, potser, a l’amenaça de la nova competència per la banda dreta- i hagi obert aquests debats en què no pot fer més que perdre.
