La paradoxa de l’‘atado y bien atado’

JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

Sempre és perillós fer història-ficció a partir d’hipòtesis contrafàctiques. Però sembla raonable pensar que, si el 2006 les institucions de l’Estat haguessin respectat l’Estatut pactat, hauria sigut molt més difícil que el procés independentista arrelés amb la força amb què ho va fer. I si, entre el 2010 i el 2012, les institucions representatives espanyoles haguessin maniobrat per oferir alguna alternativa de millora del finançament i l’autogovern, és probable que el govern d’Artur Mas no hagués optat per la via independentista. I l’Estat s’hauria estalviat una crisi i una font d’inestabilitat que amenaça amb cronificar-se.

És la paradoxa de l’ atado y bien atado, que amenaça amb repetir-se ara: la rigidesa extrema de les institucions espanyoles en dificulta l’adaptació a un context canviant, i contribueix a intensificar les crisis. La correlació de forces que hi havia el 1978 va quedar fossilitzada en una arquitectura institucional que és incapaç d’adaptar-se a determinats canvis sociopolítics. És una rigidesa determinada tant pel marc institucional com per la ideologia dominant. D’una banda, hi ha la Constitució, que té un procediment de reforma per als seus elements nuclears que els fa, de facto, gairebé irreformables. El sistema electoral, el bicameralisme, el TC i el poder judicial actuen com a assegurances addicionals per dificultar les reformes del sistema. Atado y bien atado.

Però no són només les regles institucionals: també hi ha una determinada ideologia dominant a Espanya. Es basa en la mitificació de la Transició i la Constitució del 78, i considera aquell pacte com una mena d’obra mestra, que frega la perfecció i que, per tant, difícilment es pot millorar. És una ideologia relativament transversal, que s’expressa amb diferents accents i matisos però que coincideix en la resistència gairebé absoluta a plantejar reformes de fons. En el cas de determinada esquerra (excomunista) que sembla atrapada en el 78, això s’expressa més aviat com un neguit: no remogueu les coses perquè encara en podríem sortir malparats. En el cas de la dreta, més que defensa el que s’ha produït és un procés progressiu d’apropiació del pacte constitucional. Paradoxalment, alguns dels que van ser crítics amb la Constitució i la Transició avui s’han convertit en els seus defensors més abrandats. No és casualitat: han entès que la Constitució del 78 és la millor garantia de la defensa dels seus interessos. Entremig hi ha el PSOE, que és segurament el partit que encarna millor la mentalitat del constitucionalisme espanyol. La carta que Pedro Sánchez es va veure obligat a enviar a la seva militància per mirar de justificar la seva gestió de la fugida del rei emèrit era força paradigmàtica: “ Todo el pacto es la Constitución y no se puede trocear y seleccionar a capricho ”.

La crisi de la monarquia és un nou exemple del que va passar amb la crisi catalana. En contra de la percepció que impera en determinats entorns, la monarquia espanyola no sembla estar a punt de caure: atado y bien atado. Els escàndols han accelerat la pèrdua de credibilitat d’una institució que descansa sobre bases de legitimació molt febles. La monarquia s’ha anat erosionant, sí, però d’aquesta crisi a l’adveniment de la Tercera República encara hi va un bon tros. El blindatge institucional, polític i mediàtic és molt ferm. Probablement per això Pablo Iglesias, republicà convençut, ha decidit mantenir-se en el terreny de la gesticulació, però no anirà més enllà: no vol arriscar la posició institucional que ha aconseguit per una batalla amb poques possibilitats d’èxit immediat.

Ara bé, és evident que aquesta aparent fortalesa de l’entramat institucional del 78 té els seus riscos. Els materials molt rígids poden acabar trencant-se si la pressió és prou forta. No sabem si en els propers mesos l’onada d’indignació amb la corrupció de la monarquia depassarà els entorns del republicanisme tradicional, però podria passar. També podria passar que aquesta indignació es retroalimentés amb el descontentament inevitable que vindrà després d’una caiguda inèdita del PIB en aquest primer semestre, i una crisi que amenaça amb allargar-se. És evident que les institucions espanyoles no afronten en les millors condicions la crisi del coronavirus. Potser el pacte constitucional sobreviurà a les turbulències que venen. Potser no tomba, però patirà. Perquè els sotracs són de fons, i van desgastant els materials. I, de moment, no sembla que hi hagi una elit amb prou reflexos per fer les reformes que ajudarien les institucions a sortir-ne més indemnes.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF