12/09/2015

Un nou centralisme que impulsa el procés

3 min
L'exministre Wert, al Senat / EFE

Politòleg de la UBVist des de la Catalunya d’avui, el projecte de reforma de l’Estatut aprovat el 2005 pel Parlament es veu com un projecte moderat de millora de l’encaix de Catalunya a l’Estat. Un intent, a més, avalat per la gran majoria del catalanisme, incloent-hi bona part de l’independentisme.

En canvi, a Espanya allò va encendre totes les alarmes. Va ser interpretat, per molts, com un intent de subvertir l’ordre constitucional i la idea mateixa de nació espanyola, que és en la base de la Constitució de 1978. L’afer de l’Estatut va provocar molts focs d’artifici dialèctics, i el PP es va llançar a una cursa enfervorida per totes les províncies espanyoles per recollir signatures en contra de la proposta catalana. La dreta espanyola, i els mitjans que li són afins, van iniciar una campanya activa i intensa, que sovint va prendre tints obertament catalanòfobs. En aquells temps, a Espanya era habitual esmorzar amb tertúlies radiofòniques incendiàries en què es dedicaven tota mena de paraules gruixudes a una proposta, la de l’Estatut, que vista en perspectiva era un intent relativament tímid de millorar l’autogovern de Catalunya.

Evidentment, l’entorn del PSOE no va ser immune a aquesta reacció espanyolista. En part pel jacobinisme propi, en part per por al rearmament de la dreta espanyola a partir del discurs espanyolista, un sector important del centreesquerra es va posar en alerta, i el PSOE va anar virant cap a posicions més intransigents. La sentència del Tribunal Constitucional del 2010, que va comptar amb el vot de bona part dels magistrats nomenats a proposta socialista, i amb la reacció gairebé entusiasta de bona part de l’entorn mediàtic i intel·lectual del centreesquerra espanyol, certifiquen aquest gir.

Un discurs preparat per la FAES

Mentrestant, va esclatar la bombolla immobiliària. La crisi econòmica va sumir el país en una profunda depressió. L’Espanya moderna i pròspera, que es mirava Itàlia per damunt les espatlles i somiava a avançar França, que guanyava Mundials de futbol i construïa quilòmetres de trens d’alta velocitat amb aquella alegria, es va aixecar un dia amb el fang pels genolls.

Paradoxalment, la crisi econòmica va esdevenir una oportunitat per al rearmament ideològic del nacionalisme espanyol. Ràpidament es va estendre un discurs, minuciosament preparat per laboratoris d’idees com la FAES, que feia responsable del balafiament i el lladronici precisament l’estat autonòmic. El neocentralisme que en va sorgir clama per una racionalització de les institucions de l’Estat per fer-les més eficients i austeres. Tot plegat és, òbviament, un gran eufemisme per embolcallar de llenguatge aparentment neutre un projecte recentralitzador. De fet, les enquestes del CIS mostren un espectacular increment, entre el 2008 i el 2012, dels que voldrien reduir o eliminar l’autonomia de les comunitats autònomes.

Benzina per al procés

La llista de lleis i decrets que van en aquesta línia ja és prou llarga per deixar poc espai al dubte. La llei d’estabilitat pressupostària, la llei d’unitat de mercat, la reforma de l’administració local, la llei de qualitat de l’educació (llei Wert), la llei de l’acció i el servei exterior, el regulador únic de telecomunicacions, i tot un reguitzell de decrets i ordres ministerials consoliden una aposta neocentralista celebrada per la dreta, i per una part del centreesquerra.

Tot plegat és benzina al motor del procés català. Les dades del CEO mostren que gairebé la meitat dels que diuen que s’han fet independentistes els darrers anys mencionen l’actitud del govern espanyol com a explicació del seu canvi d’opinió. Hi ha qui, de bona fe, confia que un govern espanyol més tolerant amb l’autogovern català capgirarà aquesta tendència. Resta per saber, primer, si arribarà a haver-hi un govern d’aquestes característiques i, segon, si els ponts que s’han trencat aquests anys es poden refer.

stats