La Catalunya congelada
PolitòlegHi havia qui deia, en campanya, que volia trencar la lògica de blocs. Sembla que l’electorat no ha respost de la mateixa manera. No és estrany: amb un context tan polaritzat, i un sol tema dominant tota la campanya, la resposta esperable és votar en aquesta lògica. Els resultats parlen per si sols: tot i els forts moviments entre blocs, que han portat, per exemple, Ciutadans a la primera posició i el PP al grup mixt, la fotografia de fons del país continua congelada, o gairebé.
De fet, respecte al 2015 només hi ha hagut un moviment significatiu entre blocs, que és el creixement del bloc del 155 a costa de la posició equidistant que ha maldat per defensar Catalunya en Comú-Podem, que perd més d’1,5 punts. Per contra, el bloc independentista ha aguantat en uns nivells sorprenentment semblants al 2015, en percentatge i en vots.
Aquest escenari, d’un cert avantatge independentista respecte al bloc espanyolista, i una franja intermèdia reduïda, es repeteix fins i tot en les eleccions de més participació en aquest país. El 82% s’acosta molt al sostre tècnic de tothom que pot efectivament votar. Ningú podrà dir, en cap cas, que els resultats d’avui no representen la realitat del país.
Els fantasmes de la majoria silenciosa i d’un capgirament de la correlació de forces que s’havia de produir quan els abstencionistes metropolitans anessin en massa a votar s’han tornat a mostrar exagerats. La majoria relativa de l’independentisme és prou sòlida per aguantar-ho.
Les conclusions que se n’han de treure són moltes. La primera és que és difícil que al Parlament hi hagi una majoria que no passi per l’independentisme i, per tant, la possibilitat que la Generalitat caigui en mans del bloc constitucionalista és molt remota. Estructuralment remota. La segona és que tot el que han fet l’independentisme i l’Estat els últims dos anys ha servit per a moltes coses, però no per modificar substancialment els alineaments sociològics.
El país no es mou des del 2015
Si de cas, les posicions s’han endurit i s’han allunyat les unes de les altres, però la composició del país ja va cristal·litzar el 2015 i no s’ha mogut. Els transvasaments interns poden ser molt importants per a la dinàmica política i parlamentària, però sociològicament són relativament secundaris: essencialment, el país és allà on era.
No queda clar quines són les condicions perquè aquesta correlació de forces es mogui. L’esperança d’alguns era que l’increment de la participació fes la feina, però no ha sigut el cas. La dinàmica demogràfica és lleugerament favorable a l’independentisme, però el canvi pel reemplaçament generacional és lent i a curt termini insuficient per capgirar les coses.
