DRET A DECIDIR, EL PROJECTE D'ESTAT PROPI
Efímers Tema del dia 15/09/2013

La fal·làcia de la majoria silenciosa

¿Defensen la prohibició d'una consulta tots els ciutadans que no van anar a la Via Catalana?

i
Jordi Muñoz
3 min

PolitòlegEl govern espanyol no va trigar ni 24 hores a recórrer al vell tòpic de la majoria silenciosa per menystenir la Via Catalana. Des que el president nord-americà Richard Nixon s'hi va referir en un famós discurs del 1969, cada cop que algú vol minimitzar una manifestació o protesta de qualsevol tipus hi apel·la.

Nixon va recórrer a la fórmula en un context de fortes protestes contra la Guerra del Vietnam: davant la forta pressió del carrer perquè fes tornar les tropes, va apel·lar en un exitós discurs televisat a la seva responsabilitat com a estadista de no fer cas d'una minoria sorollosa sinó de la majoria silenciosa que, implícitament, entenia que donava suport a la seva estratègia bèl·lica.

El franquisme sociològic

Des de llavors, la idea de la majoria silenciosa s'ha aplicat en contextos ben diferents. A Espanya, per exemple, hi va fer fortuna el concepte de franquisme sociològic, sovint atribuït al sociòleg Amando de Miguel. Es basa en la mateixa idea: mentre una minoria protestava cada cop amb més força contra el règim, la majoria de la població continuava passiva i silenciosa, suposadament perquè se sentia còmoda amb el règim.

La fal·làcia, òbviament, consisteix a identificar automàticament el fet de no protestar activament amb el suport a un règim o situació. ¿Era franquista tot el que no protestava activament contra el règim? ¿Defensen la prohibició d'una consulta tots els ciutadans que no van anar a la Via Catalana?

Si estirem aquesta lògica, de seguida veurem com podria servir per justificar pràcticament qualsevol situació d'injustícia i dominació. La resistència activa i la protesta no són gairebé mai majoritàries. No ho eren ni tan sols entre els esclaus. ¿Hem d'entendre, doncs, que els esclaus consentien l'opressió que patien pel sol fet de no rebel·lar-s'hi?

Tot plegat ens remet a un vell debat filosòfic sobre el consentiment tàcit. Almenys des que el filòsof John Locke va establir la idea que el govern legítim es basa en el consentiment dels governats, la qüestió d'en quines condicions podem entendre que hom ha consentit sotmetre's a una determinada autoritat ha sigut una de les preocupacions centrals de la filosofia política. Les instàncies de consentiment explícit són escasses en les nostres societats, que no acostumen a celebrar referèndums constitucionals gaire sovint. Per això sorgeix la idea del consentiment implícit, que es donaria senzillament amb la inacció.

Com hem vist, assumir que el silenci i la inacció són sempre consentiment és altament problemàtic, cal definir les condicions que s'haurien de donar perquè sigui raonable assumir que el silenci expressa consentiment i, per tant, és font d'obligació política. Aquest és un debat complex, però sembla raonable pensar que com a mínim hom hauria de ser lliure de parlar o callar i plenament conscient per endavant també que el seu silenci s'entendrà com a suport implícit a l'statu quo . No sembla que aquesta segona condició es donés a Catalunya.

En tot cas, Nixon va mostrar el 1972 que hi havia una majoria silenciosa arrenglerada rere la seva política bèl·lica amb una gran victòria electoral. El govern estatal, si de debò creu en una majoria social catalana satisfeta amb l' statu quo actual, faria bé de permetre que el consentiment s'expressés de manera explícita: un referèndum amb sufragi universal, lliure, directe i secret és el millor mecanisme.

stats