Una crida a les urnes no gaire europea

PolitòlegSempre que se celebren eleccions europees és habitual sentir alguns líders polítics i analistes que es planyen per la poca centralitat dels assumptes europeus en campanya. Malgrat la creixent importància institucional de la UE, el debat previ a les eleccions està dominat, sobretot, per la política interna. A Catalunya n’hi ha que, com Pere Navarro, s’han queixat de l’excessiu protagonisme de la qüestió de la consulta en la campanya dels partits sobiranistes, però precisament el PSC ha triat un eslògan de campanya en què la política espanyola té un paper evident ( Canviem Europa, aturem Rajoy ), tal com ha fet el PP, que basa la seva campanya, sobretot, en els indicis de recuperació econòmica espanyola. Només ICV ha optat per un lema que fa referència exclusiva a la política europea i a la troica.

Però no és cosa només dels partits. Els votants també tenen en compte, sobretot, la política catalana i espanyola quan han de decidir el seu vot al Parlament Europeu. De fet, si els hi demanem -com ha fet recentment el CEO-, només el 7,8% dels enquestats asseguren que votaran pensant en els temes relacionats amb la UE, enfront d’un 28% que votaran en funció de la situació política estatal, un 37% que asseguren que els tindran en compte tots dos igual i un 27% que no ho saben.

Aquesta preeminença dels assumptes interns no és casual, ni tampoc una excepció del nostre país: és un patró que es repeteix a tot el continent des que es va començar a escollir en eleccions directes el Parlament Europeu, el 1979.

Com amb partits comarcals

Cal tenir en compte que a les eleccions europees no s’hi presenten partits europeus, sinó estatals i subestatals, cosa que fa que, inevitablement, la competició política sigui més local, i no europea. Si a les eleccions al Parlament de Catalunya només s’hi presentessin partits comarcals, el debat polític seria diferent en cada comarca i tractaria dels seus assumptes i no dels del conjunt del país.

D’altra banda, en les eleccions a l’Eurocambra tradicionalment no s’hi ha escollit cap govern, cosa que encara feia més difícil que els ciutadans veiessin la dimensió europea del debat. En aquesta ocasió per primera vegada el Parlament escollirà a proposta del Consell el president de la Comissió, i la majoria de grups s’han posat d’acord per presentar els seus candidats. Però amb uns candidats poc coneguts i amb un poder limitat és difícil que els ciutadans votin amb aquesta lògica.

De fet, a Catalunya hi ha almenys dues candidatures rellevants que inclouen membres que donen suport a candidats a presidir la Comissió diferents: Convergència i Unió, que donen suporta als liberals i als populars europeus, respectivament, i Iniciativa - Esquerra Unida i Alternativa, que donen suport al candidat verd en el primer cas i al grec Alexis Tsipras en el segon. És una bona mostra de com l’intent de convertir les europees en alguna cosa més semblant a unes generals no ha acabat de reeixir de moment, com tampoc sembla que celebrar-les els mateix dia a tot arreu hagi fet el debat més europeu.

De fet, el 1980 els politòlegs alemanys Karlhein Reif i Hermann Schmitt van publicar un influent treball en què definien les eleccions al Parlament Europeu com unes eleccions de segon ordre, subordinades a les eleccions de primer ordre, que són, en general, les estatals.

En el fons, el factor determinant de la subordinació de les europees és la percepció que tenen els electors que són poc importants. Només un 3% dels enquestats pel CEO les mencionava com les més importants. Hi ha dos factors que ho expliquen: d’una banda, costa que els ciutadans percebin la rellevància quotidiana de les decisions europees. I de l’altra, fins i tot si són conscients de la influència que té la UE, sovint no és el Parlament sinó el Consell, el Banc Central Europeu o directament alguns estats membres els que prenen les decisions realment transcendents.

Aquesta percepció que a les europees no ens hi juguem gran cosa explica la gran abstenció que hi sol haver. I, encara, els pocs electors que hi participen sovint decideixen fer servir aquests comicis com una oportunitat per castigar o premiar els governs estatals, o bé per fer un vot expressiu -o vot protesta- a partits més petits que tendeixen a obtenir més bons resultats en les eleccions europees que en les estatals, tal com havien predit el 1980 Reif i Schmitt.

El debat acaba en escepticisme

Tanmateix, ara sabem que com més informació tenen els ciutadans sobre la política europea, i sobre les posicions dels partits en aquesta qüestió, més importància tenen els temes europeus en la decisió de vot. Irònicament, on el debat tracta més de política europea és on els partits euroescèptics són més forts, ja que la seva contestació a la integració europea la converteix en un tema polític rellevant, que provoca divisions i fins i tot debats acalorats entre líders polítics i ciutadans. El que no han aconseguit les institucions europees amb dècades de reformes institucionals i campanyes de comunicació ho aconsegueixen els partits euroescèptics.