Tres preguntes per després de la pandèmia

JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

Ahores d’ara segurament només podem intuir la magnitud del xoc. Sabem que serà un sotrac important, però poca cosa més. No tenim certeses sobre les conseqüències econòmiques, socials i polítiques de la pandèmia. Per això són dies de fer-se més preguntes, més que no pas d’improvisar respostes. I de malfiar-se dels qui venen falsa seguretat. Però encertar les preguntes és fonamental. Perquè pot contribuir a orientar la reflexió col·lectiva i el debat, de manera que ens puguem vacunar, no del coronavirus sinó de les conseqüències sociopolítiques més perverses. Perquè la xamba genètica ens ha fet viure en una mena de distopia i ara cal contenir els contagis i minimitzar els costos humans. Però la sortida d’aquesta crisi no serà una qüestió del destí sinó que serà fruit de decisions polítiques.

De preguntes rellevants n’hi ha moltes. Jo en destacaré tres. La primera té a veure amb els efectes d’aquesta crisi sobre la democràcia: ¿En sortirem amb una democràcia més feble o més forta? Aquests dies vivim sota una legislació d’excepció, que dona poders especials a la policia, que ha tret l’exèrcit al carrer per controlar la població civil i que ha recentralitzat el poder. Vivim amb una certa normalitat la presència de militars a les rodes de premsa del govern, i l’ús i abús de vocabulari bèl·lic. També veiem com es comença a qüestionar qualsevol dissens com a antipatriòtic. I hem vist una certa idealització de la distopia autoritària xinesa, per la capacitat que té de controlar la seva població de manera efectiva fent un ús intensiu de les tecnologies de vigilància i monitorització.

Tot això mereix una reflexió. Perquè, d’una banda, sembla lògic acceptar restriccions temporals a algunes llibertats bàsiques -com la de moviment- per mirar de minimitzar el cost humà de la pandèmia. És un pacte social raonable. Però cal no perdre la perspectiva.

La profunditat i duresa del xoc, i sobretot la distribució de la factura que provocarà, seran resultat de decisions polítiques que ja s'estan prenent

Tot l’embolcall autoritari i militarista amb què s’ha acompanyat l’estat d’alarma, especialment a l’estat espanyol, és perfectament prescindible. I perillós. No sabem si l’excepcionalitat durarà setmanes o mesos. Però sembla necessari construir una cultura democràtica de l’excepció, basada en la cooperació, la solidaritat i la primacia de les cures. I en l’ús democràtic del coneixement científic. El govern espanyol del PSOE (i Podem) ha perdut l’oportunitat. Malaguanyada. La segona pregunta té a veure amb els efectes que tindrà això sobre la societat civil: ¿ens farà més cooperatius i confiats, o més egoistes i desconfiats? Paradoxalment, en temps d’aïllament i distància social, hi ha una certa sensació de proximitat i de solidaritat entre veïns i desconeguts. S’imposa la solidaritat i l’ajuda a la població més vulnerable. I la cooperació ciutadana massiva, que no es pot basar en una lògica d’interès individual. Perquè ens portaria a un problema enorme d’acció col·lectiva i faria inviable la quarantena sense un control social i repressió a gran escala. La cooperació que cal només es pot fonamentar en una lògica propera a l’imperatiu categòric kantià, segons el qual actuem com creiem que ho hauria de fer tothom. Però la història és plena de casos en què davant situacions extremes, com una pandèmia, no es va imposar la lògica de la cooperació sinó l’egoisme, la competència ferotge pels recursos escassos i la dissolució dels vincles de solidaritat. Ja hem vist casos una mica anecdòtics de fugides de la ciutat, acumulació de paper higiènic i robatoris de material de protecció. Resta per veure quina lògica s’imposarà si això s’allarga i s’endureix. Però, sobretot, la pregunta rellevant és quina herència deixarà aquesta mena d’experiment social a gran escala que estem vivint. Una possibilitat és que siga una herència positiva, però també podria ser heterogènia, en funció dels nivells de cohesió comunitària i confiança social preexistents.

I, per descomptat, la tercera pregunta té a veure amb les conseqüències distributives del xoc econòmic. Hem sentit el discurs de Pedro Sánchez, tan buit com de costum, dient que el virus no distingeix entre territoris, ideologies ni classes socials. Però és evident que ni l’exposició al contagi ni la duresa del confinament ni el risc i la incertesa econòmica i laboral són iguals per a tothom. La pandèmia sí que distingeix entre classes i la distribució dels riscos és profundament desigual. La profunditat i duresa del xoc econòmic i, sobretot, la distribució de la factura que provocarà seran resultat de decisions polítiques que s’estan prenent ja en les esferes de poder. Podem intuir que s’imposa, en el curt termini, una lògica keynesiana. No sembla que hi hagi gaires alternatives a la injecció massiva de diners davant d’una aturada forçosa de l’activitat d’aquesta magnitud. La pregunta, però, és què vindrà després dels rescats d’emergència. Perquè, si no hi ha canvis importants en la correlació de forces, podem esperar una nova onada d’austeritat i ortodòxia a càrrec dels més febles.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF