Sis raons per les quals podrien fallar les enquestes

Repassem els sis motius pels quals els sondejos podrien estar perdent-se alguna tendència de fons que pot acabar sent determinant pel resultat

JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

En aquestes eleccions sembla que hi ha més enquestes que mai. Des de començaments d’any se n’han publicat a Espanya una seixantena. La reducció de costos, el repunt en l’interès per la política que va seguir a la crisi i l’aparició de nous partits, a més de la fragmentació de l’espai mediàtic, n’han afavorit la proliferació. És una paradoxa, perquè precisament ara la tasca d’anticipar els resultats electorals a partir d’enquestes és més difícil que mai.

Tot i que, en general, les enquestes ens ajuden a tenir una imatge acurada de les tendències generals, en els últims anys hem tingut força exemples de com les enquestes no han aconseguit detectar moviments que han acabat sent claus per al resultat final. Per exemple, en les eleccions catalanes del 21 de desembre del 2017 no van registrar amb prou intensitat el creixement de Junts per Catalunya a costa d’Esquerra Republicana. A les eleccions generals del 2016 pràcticament totes les enquestes apuntaven al sorpasso d’Units Podem al PSOE, i finalment això no va passar. Però és un fenomen més general, i últimament les enquestes han fallat no predint la victòria de Donald Trump, la del Brexit o la dels conservadors al Regne Unit el 2015.

El PSOE concentra el vot i allunya la dreta

Ara també podria passar, i les enquestes podrien estar perdent-se alguna tendència de fons que pot acabar sent determinant per al resultat. ¿Per què poden fallar les enquestes? Repassem els sis motius principals pels quals, en aquesta ocasió, les enquestes ens podrien tornar a fallar.

1. Els indecisos

S’ha parlat molt aquests dies d’enquestes que detecten fins a un 40% d’indecisos. És una xifra elevada, però no extraordinària. Tot i que els indecisos afegeixen incertesa a les estimacions, amb les respostes que donen a les altres preguntes de les enquestes (com ara la simpatia de partit, la valoració del govern o dels líders) es poden fer hipòtesis força acurades de quin pot ser el seu vot.

2. Els que pengen el telèfon

Un problema més greu que el dels indecisos, tot i que no se’n parla tant, és el de la gent que no respon a les enquestes. Els que pengen el telèfon o tanquen la porta als enquestadors, que cada cop n’hi ha més. És cada cop més difícil que la gent respongui, entre altres coses a causa de l’auge del telemàrqueting. El problema és que, a diferència dels indecisos que apareixen a les enquestes, d’aquests no en sabem pràcticament res, i per tant és molt difícil construir hipòtesis raonables sobre el seu comportament.

3. El vot ocult

Alguns dels indecisos o dels que no responen poden ser, en el fons, votants ocults. Gent que ha decidit el seu vot, però que prefereix no revelar-lo als enquestadors. El problema del vot ocult surt quan es concentra de manera desproporcionada en una opció política, com li passava al PP a Catalunya durant molt de temps. O com passa, sistemàticament, amb l’abstenció, que sovint és ocultada a les enquestes. Això es podia ajustar quan responien a patrons més o menys estables, però ara no sabem, per exemple, si Vox tindrà vot ocult com tenen partits d’extrema dreta en altres països, ni si serà el mateix a tot arreu.

4. La campanya

Les campanyes electorals, en temps d’estabilitat, bàsicament poden mobilitzar o desmobilitzar votants i poca cosa més. Però en temps convulsos com els que vivim, en què apareixen nous partits, les campanyes poden acabar provocant moviments importants de vot. Per a les enquestes és un problema, sobretot perquè les restriccions legals que en prohibeixen la publicació l’última setmana fan que la majoria de sondejos hagin fet el treball de camp abans de la campanya i, per tant, no tinguin temps material de recollir aquests moviments.

5. Els telèfons mòbils

La majoria d’enquestes que es publiquen a casa nostra es fan per telèfon... fix. Per raons legals, de cost, de tradició i inèrcia, el telèfon fix segueix sent el principal canal pel qual es busquen els enquestats. Moltes empreses han anat incorporant el mòbil, davant l’evidència que determinats segments de la població no disposen de telèfon fix, no en fan ús o no volen rebre trucades desconegudes. Però les taxes de resposta als mòbils encara són més baixes. Al nostre país les enquestes electorals online encara no tenen una presència massiva als mitjans. Al final, cada canal té els seus avantatges i inconvenients i no sembla que hi hagi una solució màgica.

6. Les províncies

Al Congrés de Diputats els escons es distribueixen per províncies, i les províncies poc poblades tenen molt de pes. En aquestes circumscripcions, on es reparteixen pocs escons, el sistema és molt poc proporcional i pot deixar fora partits amb percentatges respectables de vot, de fins al 15% en molts casos. Això fa que, a banda de predir quanta gent votarà, calgui fer hipòtesis sobre la distribució territorial del vot. Normalment es fan a partir de la distribució del vot en les anteriors eleccions i s’assumeix que, si hi ha canvis, seran més o menys homogenis. En condicions normals és una assumpció raonable, però amb l’aparició de nous partits tot plegat és més incert. Petits canvis en el percentatge de vot a les províncies petites poden tenir efectes importants sobre el repartiment d’escons, i es podria donar el cas que un petit moviment difícil de detectar en aquestes províncies acabés produint una mena de reacció en cadena que alterés molt la composició del Parlament espanyol.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF