Oportunitats de negoci

Recursos i habilitat, claus per a l’èxit de nous partits
JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

El sistema de partits català, després de dues dècades d’estabilitat, fa ja molt de temps que ha entrat en una espiral de volatilitat que -potser- encara no ha acabat. Han anat naixent i morint partits a un ritme que no coneixíem. Aquesta fluïdesa obre possibilitats per a emprenedors polítics que, amb recursos i habilitat, poden aspirar a treure el cap.

En el nostre cas, a més, cal tenir en compte que el sistema electoral a les eleccions al Parlament és molt permissiu amb els partits petits. A la circumscripció de Barcelona, amb només un 3% dels vots es pot obtenir representació. Això no vol dir que qualsevol partit nou hagi de reeixir necessàriament. Duran i Lleida el 2015 o, més recentment, Jordi Graupera, són dos casos diferents però ben clars de fracassos electorals. Però sí que hi ha unes condicions estructurals ben favorables per a intents d’aquesta mena.

De què depèn que aquests intents de fer néixer partits nous tinguin èxit? D’una banda, hi ha els factors que podríem dir de demanda : si hi ha un espai sociopolític o ideològic desatès o insatisfet amb els partits existents és, lògicament, més probable que les noves formacions puguin treure el cap. Una pregunta rellevant, doncs, és si en la diàspora electoral del bloc sociològic de l’antiga CiU hi ha, ara com ara, espai per a l’aparició i consolidació de nous partits de centredreta catalanista. D’emprenedors amb ganes d’ocupar aquest espai no en falten, però la qüestió és si tindran clientela.

Segons l’últim baròmetre del CEO, hi ha un 29% de l’electorat que se situa del centre cap a la dreta en l’eix ideològic, i del centre cap al catalanisme en l’eix nacional. D’aquests, un 40% es declaren partidaris de la independència i simpatitzen bàsicament amb Junts per Catalunya i ERC. Hi ha, en aquest espai, ben pocs símptomes d’orfandat política. En canvi, en el centredreta catalanista que rebutja la independència sembla que hi ha més votants desatesos. Aquest sector, que representa aproximadament un 11% de l’electorat català, actualment vota bàsicament el PSC i Ciutadans. Però gairebé la meitat declaren no simpatitzar amb cap partit i no saben què votarien si demà hi haguessin eleccions. És, comptat i debatut, al voltant del 4,5% de l’electorat. No gaire gran, però suficient per entrar al Parlament. Ara bé, aquest perímetre es podria eixamplar, sobretot si Cs consolida la radicalització cap a la dreta.

Canvis en funció de la renda

Un altre símptoma de l’existència d’un cert espai polític desatès és la geografia política de l’evolució recent del vot independentista. Darrerament, el moviment sembla haver-se estancat al voltant del 47% del vot. Però per sota d’aquesta aparent estabilitat hi ha un cert moviment. Mentre creix tímidament a barris populars, l’independentisme es desgasta a les zones urbanes de classes benestants, com la part alta de Barcelona, o en zones residencials del Vallès o del Baix Llobregat. Sembla que hi ha un cert votant catalanista benestant que ha anat fugint de les formacions sobiranistes i que podria ser, potencialment, sensible a una oferta d’aquesta naturalesa.

En tot cas, la qüestió rellevant no necessàriament és si hi ha un espai polític orfe. De vegades no existeixen per endavant, sinó que els creen els emprenedors polítics si són prou hàbils i compten amb els recursos i suports econòmics i mediàtics necessaris. En aquest cas, això no sembla que hagi de ser gaire problemàtic. L’habilitat, segurament, és el que està per demostrar. Tot i que potser seran els errors dels altres, com Cs, els que poden ajudar.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF