04/11/2017

L’independentisme després del Procés

3 min

El procés independentista ha plantejat un repte democràtic a l’estat espanyol. Des del 2012, amb les peticions reiterades de pactar un referèndum sobre la independència, el sobiranisme català ha explorat els límits de la democràcia espanyola. ¿Seria capaç, en darrera instància, d’acceptar la voluntat majoritària de la societat catalana de decidir democràticament el seu futur, tal com van fer el Canadà o el Regne Unit? S’ha fet una pregunta a la democràcia espanyola, i aquesta ha decidit no respondre. Qui sí que ha respost, en canvi, ha sigut l’estat espanyol, i ho ha fet amb tota la cruesa.

En aquest llarg octubre, que comença el 20 de setembre amb les detencions i s’acaba amb l’empresonament de mig Govern i l’exili de la resta, hem après moltes coses. La principal, que l’Estat està disposat a (gairebé) tot abans d’arriscar-se a perdre Catalunya. Fins i tot, a suspendre de facto el funcionament normal de la democràcia i de l’estat de dret a Catalunya.

Això planteja, de fet, un nou escenari polític que cal afrontar. En primer lloc, perquè la qüestió dels presos i la recuperació de la democràcia i les llibertats seran, necessàriament, l’eix central de la política catalana els propers temps. Aquesta és, sí, una de les trampes de la repressió i un dels seus objectius. Però és evident que no es pot defugir. La primera obligació ètica de qualsevol moviment polític i social és la solidaritat amb els propis. I, més encara, aquest suport és condició indispensable per a l’acció col·lectiva: sense solidaritat interna, qualsevol moviment sotmès a repressió s’ensorra. L’independentisme necessita abocar tots els esforços a l’alliberament dels presos polítics i a la recuperació de la democràcia i les llibertats civils.

En aquest eix de conflicte, i és important entendre-ho, no hi ha només l’independentisme. La indignació i el rebuig al gir autoritari de l’estat espanyol ha desbordat àmpliament els límits de l’independentisme. La resposta a la repressió de l’Estat serà més potent i eficaç com més ampli sigui el front democràtic que tingui darrere. Xavier Domènech proposava articular aquest front a partir d’unes demandes compartides de mínims (amnistia i rebuig al 155). Això, necessàriament, hauria de complementar-se amb la recerca d’una solució democràtica al conflicte de fons que ens ha portat fins aquí. Perquè sense això, és qüestió de temps que ens tornem a trobar on som ara, o en una situació pitjor.

El gran repte de l’independentisme, tanmateix, és el de fer conviure aquest marc de front ampli democràtic amb el projecte polític republicà, sense que cap dels dos fagociti o faci inviable l’altre.

En aquest marc, sembla evident que cal partir del principi de realitat. El Procés, tal com l’hem conegut fins ara, ha acabat. Ara anem a un procés llarg. L’Estat, amb la duresa de la seva resposta, dona raons addicionals a l’independentisme i el cohesiona. I també pot eixamplar-lo fent menys atractiva la permanència a Espanya per a molta gent. Però, alhora, la duresa de l’Estat i la connivència europea també han fet augmentar molt els costos de la independència. I, per tant, alguns dels pressupòsits del Procés s’hauran de revisar. La idea que, en extrem, l’estat espanyol es veuria forçat -bé fos per les seves forces democràtiques internes, bé pels condicionants externs- a seure i negociar, potser caldria revisar-la.

I en aquest nou marc de conflicte llarg i de desgast, de cursa de fons, sembla raonable que l’independentisme posi el creixement al centre de la seva estratègia. Més enllà de la fórmula triada -que potser serà relativament secundària-, en el nou context autoritari l’independentisme necessita més que mai créixer i eixamplar-se i no recloure’s en ell mateix. Guanyar una majoria indiscutible potser no serà suficient, ateses les circumstàncies, però sí que és una condició necessària per seguir avançant i no quedar encallats en la situació actual.

I d’altra banda, descartada la hipòtesi de l’operació llampec, si aquesta tensió s’allarga en el temps caldrà parar més atenció a la cohesió social. L’espanyolisme està abocant molts esforços a tensionar i dividir la societat catalana, i hi ha un risc potencial que se’n surti. La duresa del conflicte pot fer difícil de pair que una part de la nostra societat es miri les agressions de l’Estat amb indiferència o, fins i tot, complicitat. Però ara més que mai, precisament per això, cal intensificar els esforços per mantenir espais de diàleg i normalitat de la vida ciutadana.

stats