Borrell i el canvi climàtic

JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

Fa unes setmanes Josep Borrell es va despenjar amb unes declaracions feridores sobre el que ell va anomenar “síndrome Greta” dels joves europeus que es manifesten demanant mesures més contundents contra el canvi climàtic. L’episodi va generar un nou escàndol, l’enèsim en la trajectòria de Borrell. Aquesta vegada, almenys, ha sigut només una sortida de to i no un escàndol econòmic com en els casos anteriors. En tot cas, Borrell feia ostentació, de nou, d’una prepotència generacional i de gènere que ens hauria de fer dubtar de la seva idoneïtat per al càrrec. Encarregar la diplomàcia de la UE a algú que fa servir aquest to i aquestes formes potser va amb l’esperit del temps que ens ha tocat viure (només cal veure el to que gasten els presidents dels EUA, del Regne Unit o del Brasil), però no sembla el més apropiat per a la imatge de les institucions europees. Després sentirem laments sobre la distància entre els joves europeus i les institucions.

Ara bé, aquest és un cas en què el soroll sobre les formes ha tapat un debat de fons important. Perquè Borrell feia al·lusió als costos de les polítiques de mitigació del canvi climàtic, quan es demanava si els manifestants estarien disposats a compensar els miners polonesos. Cal celebrar que, ni que sigui per accident, algú parli una mica obertament de la complexitat del problema. Perquè el debat públic el tenim segrestat. Per una banda, hi ha el discurs oficial de les institucions (de totes), farcit de bones intencions, simplificacions i greenwashing. I, per l’altra, hi ha les negociacions de veritat, que es fan a porta tancada, deixant de banda la ciutadania i en termes deliberadament obscurs, que tendeixen a amagar decisions que van en la direcció contrària als eslògans sobre desenvolupament sostenible.

Seria més saludable democràticament afrontar el debat en tota la seva complexitat. I això permetria, potser, construir coalicions més sòlides de suport a les polítiques de mitigació del canvi climàtic i prevenir reaccions contràries com les que han recollit algunes propostes de fiscalitat sobre emissions. Només cal informar-se una mica per entendre l’abast del problema. L’evidència científica és ben clara: si volem contenir l’escalfament global en uns marges més o menys segurs (entre 1,5 i 2 graus per sobre dels nivells preindustrials), la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle ha de ser de gran abast. I això requereix polítiques de mitigació molt ambicioses.

El problema, evidentment, és que aquestes polítiques tenen costos importants, perquè requereixen posar fre a algunes activitats econòmiques molt contaminants i encarir els costos de transport o generació d’energia. I l’impacte d’aquestes polítiques no es distribuirà de manera homogènia, per descomptat. Hi ha regions i sectors molt més exposats als costos de la mitigació que d’altres. Són els miners polonesos a què al·ludia Borrell, però no només: el transport o la ramaderia són sectors també potencialment molt afectats.

Si els costos es concentren desproporcionadament en determinats sectors, els potencials beneficis de la mitigació també seran desiguals. En un cert sentit se’n beneficiaria tota la humanitat, però hi ha territoris i sectors econòmics més exposats als riscos del canvi climàtic que tenen més interès en la mitigació. I són sectors i territoris, generalment, que no coincideixen amb els que haurien d’assumir més costos. Per solucionar aquest problema caldrà plantejar paquets de compensació als sectors més afectats, que és el que plantejava Borrell. Els habitants de Berlín o Barcelona haurem de pagar part dels costos que la mitigació imposarà als miners polonesos o, en general, als treballadors de sectors més intensius en emissions. L’anomenat Green New Deal hauria de ser un paquet d’inversions orientades a facilitar la transició i compensar els costos. Però, evidentment, tampoc en això hi ha solucions màgiques.

Entre altres coses, perquè en aquest cas hi ha una dificultat afegida. Els costos són, potencialment, immediats i ben identificables. I, en canvi, els beneficis de la mitigació efectiva del canvi climàtic són molt més difusos, incerts i percebuts com a llunyans. No sabem quina part de les conseqüències negatives de l’escalfament global ens podrem estalviar. I, sobretot, l’efectivitat d’aquestes polítiques dependrà en bona mesura del que facin altres països. Això vol dir que hi ha un problema de gestió de béns comuns globals potencialment molt difícil de solucionar. Tant de bo poguéssim tindre el debat en tota la seva complexitat sense haver de suportar la prepotència i el mansplaining de personatges com Borrell.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF