Fa ràbia, eh?

"Coneix la història del Salieri? En van fer una pel·lícula, Amadeus , sap quina vull dir? Doncs resulta que el Salieri aquest era un gran compositor. Era el millor compositor de Viena, que en aquella època era la ciutat dels músics. La seva vàlua era reconeguda per tothom i ell es deixava la pell en cada nota que componia. I és que per a Salieri la creació era un camí empinat i pedregós. Les seves melodies només sorgien després de moltes hores d'esforç, però els resultats justificaven tots els sacrificis... I vet aquí que, estant així les coses, a la ciutat va aparèixer de no se sap on un xavalet que, amb aquella facilitat, sense gairebé ni esforçar-s'hi, aparentment, es treia de la màniga concerts, simfonies i òperes com qui bufa i fa ampolles. Es deia Mozart, i era un jove que gaudia de la vida, que assaboria tots els plaers i, alhora, escrivia la música més meravellosa. Salieri, que era un home ambiciós, que sempre perseguia la glòria i la victòria a tot preu, de seguida el va veure com el gran rival a batre. La pugna amb el nouvingut va ser ferotge. Salieri va fer de tot per mirar de bandejar el seu contrincant, per demostrar que ell continuava sent el número u, però el talent de Mozart era tal que no va poder mai ni destruir-lo ni superar-lo. La paradoxa de tot plegat és que Salieri estimava la música per sobre de totes les coses, i malgrat que l'enveja que sentia per Mozart era enorme, no podia evitar que es barregés amb la més absoluta admiració. I encara més, la seva obsessió per competir-hi només va aconseguir que la música de Mozart fos cada cop millor, més perfecta... Salieri és un personatge apassionant, no troba?"

Mourinho observa el seu acompanyant: "¿ Nos conocemos ?", li demana finalment. Sergi Belbel, el director del Teatre Nacional de Catalunya, nega amb el cap: "Em sembla que no, malgrat que un cop va dir que li agradava tant el que fèiem..." I, amb un somriure, surt de l'ascensor.