12/06/2011

La mort i la memòria

2 min
La mort i la memòria

Jorge Semprún ja només viu en el record. Per això és estrany veure'l pujar a l'ascensor. Òbviament, només pot ser un home que se li assembla. A Xavier García Albiol també li resulta familiar aquest vell de cabells blancs, però no l'acaba de situar. Això, als polítics de vida intensa com ell, els succeeix sovint: donen tantes mans, veuen tantes cares, reparteixen tants somriures que la memòria no és capaç de processar i emmagatzemar el volum de dades.

El vell que és igual que Jorge Semprún ha entrat en silenci i s'ha recolzat al fons de la cabina, però no ha pitjat cap botó. Deu anar al mateix pis que jo, pensa García Albiol . O potser s'ha oblidat de prémer el botó. La gent gran, ja se sap. "Anem al mateix pis?", diu el flamant alcalde de Badalona amb aquell somriure. El vell aixeca el cap i mira amunt, a les alçades on sempre viu García Albiol: " No, seguro que no ", respon. I ara en Xavi n'està convençut. Coneix aquest ancià. L'ha vist i fa molt poc, però on?

El vell, després d'una petita pausa, arrenca a parlar, amb veu baixa, rogallosa: " Le oí decir a usted en una entrevista que hay inmigrantes que vienen aquí solo para aprovecharse de nuestro sistema, y a esos hay que cortarles las alas. Es una imagen muy gráfica. Lo de cortar las alas, digo ". En Xavi se'l mira de dalt a baix, com no pot ser d'altra manera, i respon amb les paraules que ha utilitzat tantes vegades: " Mire, yo estoy a favor de la integración pero hay gente que no quiere integrarse y con esos tenemos la obligación de hacer algo. No nos podemos quedar de brazos cruzados... Y, si no le importa, me gustaría saber con quién estoy hablando, ¿nos conocemos? ". El vell que és igual que Jorge Semprún, l'escriptor que va sobreviure a Buchenwald, després de pensar un segon, contesta: " Estas cosas se empiezan así pero no se sabe dónde terminan. Bueno, yo sí lo sé, pero claro, yo solo soy un viejo rodeado de recuerdos y, además, me parece que estoy muerto ".

stats