Delictes i faltes

"Los hombres, ya se sabe… " Agatha Ruiz de la Prada ha deixat anar aquest comentari gairebé de manera involuntària. Encara té fresca la imatge televisiva de Dominique Strauss-Kahn, fins no fa res director de l'FMI, fent una mirada derrotada a la seva esposa i ajuntant els llavis per llançar-li un petó al final de la vista del seu proper judici per intent de violació a una cambrera. Per això, quan l'Agatha s'ha trobat a l'ascensor l'Anne Sinclair, la dona a qui anava dirigit aquest petó perdut, no ha pogut evitar una expressió solidària. Probablement, l'Anne no l'haurà entesa, però sí que haurà captat el to d'infinita comprensió que aquestes cinc paraules acumulen. L'Agatha és la imatge més semblant, en dona, a Peter Pan. Tots els cors i els colors llampants que crea i que l'envolten et remeten a una infància mai superada, a una innocència permanent. Però ja se sap que sempre arriba un moment a la vida en què la innocència es perd.

L'Anne Sinclair dóna una imatge diferent. Fa anys que acompanya el seu home, va abandonar una exitosa carrera periodística per fer-li costat i ara, justament ara, semblava que tots els sacrificis prenien sentit en acostar-se el seu home a l'Elisi. Però ja no serà així. Una pujada de testosterona, realment admirable en un home de la seva edat, ho ha enviat tot en orris. Com Mourinho, es pregunta "Per què?" i fins ara no s'havia vist capaç de trobar-hi una explicació raonable. Però en mirar els ulls d'aquesta dona que no coneix però que li dirigeix el somriure més comprensiu que ha vist de fa setmanes, li sembla intuir la resposta. Hi ha pulsions a les quals no paga la pena buscar explicacions lògiques, raonables, perquè, com deia el mestre Woody Allen a Delictes i faltes en saber que un desconegut havia defecat sobre la seva germana, "el sexe és una cosa molt misteriosa".