A la banqueta

Josep-Lluís Carod-Rovira, després d'un primer cop d'ull, torna a aixecar la mirada i s'adona que, efectivament, l'home que l'acompanya no és altre que l'entrenador del Madrid, el Mourinho. Passa de vegades, quan et trobes persones que has vist tants cops a la televisió, que sents per elles una certa familiaritat i goses dirigir-t'hi amb una confiança sorprenent: "Jo entenc la seva actitud. La del dia del Barça, vull dir, quan es va quedar assegut a la banqueta mirant com els seus perdien cinc a zero. És clar que sí. Què esperaven que fes? Sortir a jugar? I quan la gent li cantava allò de « sal del banquillo ...» encara menys. Vostè havia de quedar-se allà, en un segon terme, esperant el seu moment".

Mourinho pensa que una de les pitjors coses de dedicar-se a aquesta feina és que tothom creu que en sap, i quan t'enxampen en un espai d'on no pots fugir, com ara aquest ascensor, no s'estan de demostrar-t'ho. Ja em diràs tu per què aquest home li ha de recordar ara, sense que ningú li hagi demanat, un dels pitjors tràngols de la seva vida esportiva. Tant de bo no sigui d'aquells que es posen davant de la porta de l'ascensor i no te'n deixen sortir fins a acabar el seu discurs."Davant d'una derrota previsible com aquesta, va fer el correcte", continua Carod, "Els que són a la banqueta, pel que sigui, són a la banqueta. Només li calia esperar en silenci, donar la sensació que la cosa no feia amb vostè. Així, després, podia reaparèixer com l'home que havia digerit la desfeta i que tenia la solució per tirar endavant. I si hi ha algú que li diu que la seva actitud va ser covarda, ni cas. Jo l'entenc perfectament. Perfectíssimament." Han arribat a baix i Carod no bloqueja la porta, al contrari, se n'aparta perquè ell pugui sortir primer. Mourinho li fa un somriure d'educat agraïment i se'n va pensant que la primera impressió potser era equivocada i que aquest home li podria caure bé, fins i tot.