Publicitat
Publicitat

LA PÀGINA BORDA

Encara no és primavera a Can Barça

Imaginem-nos per un moment Kevin Prince Boateng pujant les escales del túnel de vestidors. Fa estona que sent el brogit del Camp Nou des del vestidor mentre Allegri els dóna les últimes indicacions, i li han explicat que hi haurà un mosaic imponent. Puja les últimes escales, sona la música de la Champions, ja ensuma l'olor de gespa i es troba de cara amb un missatge estrany a la grada: Som un equip . Es gira. Busca Bojan Krkic i pregunta amb la mirada. El de Linyola somriu amb suficiència i xiuxiueja "Siamo una squadra ". No entén res. Acostumat com està a l'ambient hostil dels derbis milanesos, no se sent intimidat.

El Barça està més necessitat d'unitat a les pròpies files que d'artilleria contra la moral del rival. Necessita més que mai que la graderia recuperi les sensacions dels últims anys i que l'equip es torni a assemblar al que ha estat fins ara. La d'avui és una nit per deixar la pancarta guardada a casa. Ja sigui l'oficialista que denuncia cementiris o la caricatura del president. Si vostè ha pensat a denunciar públicament els incompliments de la junta directiva o retreure als seus consocis que es mirin amb el nas arrufat això de la grada d'animació. Si està enfadat amb mossos, periodistes, directius o jugadors, és lliure d'expressar-ho, només faltaria. Només li proposo una reflexió. La primavera culer serà calenta en molts sentits. Em temo que tothom ho té assumit. Les aigües baixen mogudes en l'entorn i els nervis s'han instal·lat en alguns despatxos del club. Per tant, dosifiqui's. Hi haurà moltes més oportunitats per cridar als quatre vents contra els culpables del propi malestar, siguin quins siguin des del seu punt de vista.

Les penes es porten amb més facilitat mentre sona de fons la musiqueta de la Champions. Si s'espatlla el reproductor, el silenci ens transforma a tots en la nostra pitjor versió. El que passi avui sobre el camp condicionarà els esdeveniments de la resta d'àmbits del club. En l'horitzó s'albiren comptes pendents i sonen tambors llunyans de batalles ajornades. Tothom té les seves raons i cadascú s'encarrega d'esbombar-les a través dels seus amics particulars, però avui toca oblidar que el del costat ens cau malament per transmetre energia positiva als encarregats de lluitar perquè no s'acabi la festa abans d'hora. Avui fem un parèntesi. Una pausa. Si no invertim en aquesta actitud, al final resultarà que en lloc d'un cementiri estarem asseguts sobre un polvorí amb una cigarreta encesa als llavis.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF