Misc 12/03/2011

No anem bé

i
Jordi Badia
3 min

No anem bé. Fa uns quants dies un article del Carles Capdevila en aquest mateix diari em va fer reflexionar quan parlava de la cultura de l'esforç i insinuava que si la gent no percebia clarament que la nostra era una societat justa en què l'esforç era recompensat ningú s'hi escarrassaria. Un missatge semblant donava Marc Vidal des de La Vanguardia el 22 de febrer: només el 7% dels espanyols decideixen muntar un negoci propi, i, dins d'aquesta minoria, la majoria son immigrants. Això s'explica perquè s'ha estès la sensació que no val la pena arriscar-se i que surt més a compte ser un assalariat sense gaires responsabilitats. Gràcies a Déu la immigració que ha arribat els últims anys encara no està contaminada per aquesta actitud i a hores d'ara gran part de les noves botigues que s'obren són iniciativa d'aquesta invasió subtil.

Aquesta actitud s'ha estès entre tota la població, incloent-hi els més joves. Cada any, quan comença el curs, faig una enquesta informal als meus estudiants: els pregunto on es veuen treballant d'aquí deu anys. Sempre em sorprenc dels resultats, en què guanya aclaparadorament la resposta: "A l'administració pública". Molt pocs es veuen amb l'esperit emprenedor i la il·lusió necessària per crear un estudi d'arquitectura propi, i encara són menys els que confien a treballar en un estudi consolidat, en un moment de crisi com el que estem vivint. Tot això denota un pessimisme i una falta de valentia molt preocupant.

No anem bé. Cal que recuperem la confiança i per fer-ho hi ha d'haver un canvi d'actitud radical. La solució a llarg termini no pot ser només retallar despeses sinó que també cal gestionar més eficientment els nostres recursos. Ho veu tothom i hi comencen a haver reclamacions en aquest sentit. Fa pocs dies hi va haver una petita manifestació de metges davant del Parlament. Demanaven la supressió del gran nombre de càrrecs intermedis al departament de Salut i poder invertir els recursos directament en els metges per tractar més bé la gent.

El mateix em passa a mi. L'altre dia, en un visita rutinària a l'obra d'una petita escola de primària, hi havia més tècnics al voltant de la taula (tres per l'empresa contractista, un pel departament, dos per GISA, dos aparelladors, un coordinador de seguretat i salut, dos arquitectes, etc...) que no gent treballant a l'obra. Fa pocs anys érem només tres persones les que dirigíem i assumíem les responsabilitats: l'arquitecte, l'aparellador i el cap d'obra. Curiosament, hi ha un gran consens entre els tècnics que en aquella època es van construir les millors escoles.

No anem bé. Als últims concursos a què s'ha presentat el nostre estudi hi hem anat amb una sola estratègia: posar tot el nostre enginy i experiència a aconseguir edificis més barats, útils i eficients. Oblidem-nos d'una vegada de la forma i demostrem que hem entès que, ara més que mai, cal construir d'una altra manera justificant fins l'últim euro de despesa pública. Els que m'han llegit en articles anteriors ja saben que hi ha altres països que ja estan treballant en aquesta línia i que aquest plantejament no resta funcionalitat ni qualitat arquitectònica a l'edifici.

Doncs bé, l'estratègia ha resultat completament equivocada i els que han decidit no han estat gaire receptius a aquests plantejaments. I en certa manera és lògic: si et compren un cotxe nou, i no el pagues tu, probablement escolliràs el més car i bonic. Nosaltres podem canviar, però a ells no els farà canviar mai ningú. No els cal.

Retornant a l'article de Carles Capdevila, podríem concloure que no cal que ens esforcem. Nosaltres ja hem pres una decisió: tornarem a proposar aquells edificis tan bonics i tan cars que tant agraden i quan siguem a l'obra ens asseurem tots al voltant de la taula per discutir-los durant hores i després anar a dinar plegats i parlar d'aquests temps difícils, lamentant els grans canvis que ens veiem obligats a viure, ara que ja no ens deixen fumar un gran havà a la taula tot prenent el cafè. No anem bé.

stats