La justícia europea posa en evidència el Suprem

La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en l’assumpte de la immunitat de l’eurodiputat electe Junqueras és una severa garrotada al Tribunal Suprem espanyol.

Formalment, es tractava tan sols de resoldre un dubte judicial -raonable- sobre com s’han d’interpretar determinades normes europees. Materialment, el Tribunal de la Unió posa en evidència que per a l’òrgan judicial espanyol és més important perseguir els independentistes que respectar els seus drets.

És cert que la literalitat de les normes parlamentàries europees permetia una interpretació com la que va fer el nostre Tribunal Suprem, sense que fos un disbarat jurídic: fins ara semblava clar que cada país podia condicionar el ple accés a la condició d’eurodiputat mitjançant les seves pròpies normes internes. Així, ningú semblava discutir que a Espanya els electes només es convertissin en parlamentaris europeus després de jurar la Constitució.

El problema ve perquè això va ser utilitzat injustament pel Tribunal Suprem (amb la inestimable col·laboració de la Junta Electoral) per impedir a un diputat acudir físicament a l’acte de jurament. S’intentava esquivar així l’obligació de presentar un suplicatori per mantenir-lo en presó provisional.

Si el Suprem hagués permès que Junqueras anés a aquest acte de jurament -exactament igual que li va permetre anar uns dies abans a jurar com a diputat al Congrés-, o si la JEC hagués acceptat el jurament o per representant o des de la presó, segurament ningú posaria ara en dubte que Espanya pot imposar l’obligació de jurar abans de convertir-se en eurodiputat. No obstant això, les instàncies judicials espanyoles van utilitzar aquest requisit per esquivar deliberadament i amb una finalitat estrictament política les normes sobre immunitat parlamentària. Aquesta és l’essència de l’assumpte, i això és el que porta al Tribunal de Justícia a intervenir i decidir que, per evitar jugades d’aquest tipus, els diputats europeus han de tenir les seves garanties fins i tot abans de jurar.

Per això, la sentència europea és una canonada a la línia de flotació de tota la resposta jurídica espanyola al desafiament sobiranista català: posa en evidència que els nostres tribunals i òrgans jurisdiccionals en aquest assumpte han donat prioritat al desig de castigar l’independentisme per sobre del respecte a la llei i als drets fonamentals.

Aquesta és la conseqüència política més important de la sentència: que un òrgan de justícia imparcial ha constatat que en el procediment contra els líders catalans, de manera conscient, no s’han respectat els seus drets.

Dit això, des del punt de vista jurídic, l’aplicació de la decisió europea no és evident. La defensa de Junqueras demanarà lògicament la nul·litat de la seva condemna i la seva immediata posada en llibertat, però és dubtós que ho aconsegueixi.

El Tribunal Suprem té un bon argument per negar la nul·litat de tot el procés: el líder d’ERC només va adquirir la condició d’eurodiputat el dia 13 de juny, quan el judici ja estava vist per a sentència. El que va passar abans d’aquesta data no té per què ser, naturalment, anul·lable.

No obstant això, la veritable qüestió de fons és si a partir d’aquest moment es podia continuar el procediment sense necessitat de demanar permís, mitjançant un suplicatori, al Parlament Europeu. En aquest punt no hi ha claredat ni en la llei, ni en la jurisprudència, ni en la doctrina científica.

La institució de la immunitat persegueix evitar interferències polítiques en el lliure exercici de la funció de diputat. En la doctrina científica hi ha qui creu que això s’aconsegueix aplicant-la només als delictes comesos després de convertir-se en parlamentari o, almenys, a aquells delictes que en aquest moment encara no s’haguessin començat a jutjar. Davant d’això, en la mesura que es tracta de garantir que no s’impedeixi de manera espúria que un diputat exerceixi la seva funció, no és absurd concloure que qualsevol condemna posterior a l’inici del càrrec representatiu necessita l’autorització del Parlament.

Previsiblement el nostre Tribunal Suprem s’agafarà a aquests dubtes per mantenir el senyor Junqueras a la presó sense necessitat de presentar el suplicatori davant del Parlament Europeu. Si ho fa, serà una pirueta difícil d’explicar a la ciutadania. Oriol Junqueras passaria de no ser eurodiputat a ser eurodiputat inhabilitat, sense haver pogut exercir mai el càrrec que, segons el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, li correspon.

Sigui com sigui, l’error inicial del Suprem té difícil solució. Per això, la bruta maniobra de prohibir injustificadament a un europarlamentari electe acudir a prendre possessió del seu càrrec ha de tenir un cost. Polític, però també jurídic.

Els drets polítics de Junqueras han estat violats i, previsiblement, tornaran a ser-ho. Tot i això, tot apunta que el Tribunal Constitucional no té cap intenció de complir la seva funció constitucional de garant dels drets. Responsables de l’alt tribunal han difós aquests dies des de l’anonimat el seu malestar pel fet que el Suprem s’hagi arriscat a preguntar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea en comptes d’acudir a ells, que haurien evitat qualsevol decisió comprometedora. Així, deixen clar de quin costat estan i, per descomptat, no és el dels drets fonamentals i la Constitució. De manera que la defensa del líder independentista haurà de buscar novament a Europa la protecció dels seus drets fonamentals.

Jurídicament, doncs, per ara l’únic efecte de la sentència europea és que, de carambola, facilita que els senyors Puigdemont i Comín, que encara no han pogut ser jutjats pel seu paper en el Procés, es converteixin en eurodiputats.

En el bàndol nacionalista espanyol, la constatació que s’han lesionat els drets fonamentals de Junqueras només ha provocat que s’aixequin veus contra els jutges europeus. Si creuen en la llei i el dret seria millor que dirigissin les seves protestes contra un Tribunal Suprem tan mancat d’independència com de respecte pels drets fonamentals.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF