Jordi Cuixart i el nostre dret a protestar

En el fragor del conflicte català estem normalitzant l'ús polític de la justícia

Jordi Cuixart en una jornada del judici al Procés. / J.J. GUILLÉN / EFE

L'activista català Jordi Cuixart acaba de recórrer davant el Tribunal Constitucional la sentència que l'octubre passat el va condemnar a nou anys de presó. La del judici pel procés sobiranista català.

Que el màxim intèrpret de la Constitució pugui pronunciar-se sobre el tema hauria de ser una bona notícia. Som molts els juristes que tenim dubtes sobre la manera com aquesta decisió afecta l'exercici d'alguns drets fonamentals. No obstant això, l'excepcionalitat que envolta tot el que fa referència a aquest assumpte no permet tenir gaires esperances. Són ja moltes les decisions en què el Constitucional ha anteposat el desig de frenar el moviment independentista a la defensa de la Constitució. I en aquestes ocasions, no ha dubtat a rebaixar el contingut dels drets fonamentals, les competències autonòmiques o les pròpies facultats parlamentàries. Així que ningú en el seu seny pot creure que aquesta vegada el Tribunal Constitucional sortirà a defensar els drets i posarà en el seu lloc un Tribunal Suprem que li discuteix el títol de sant protector de la unitat d'Espanya. El que a priori hauria de ser una bona ocasió per reflexionar jurídicament, entre altres coses, sobre la importància del dret a la protesta en democràcia, pot acabar convertint-se en un pas més en la retallada dels drets que patim. Són les paradoxes de l'estat de dret quan els que han de protegir l'ordenament prefereixen convertir-lo en garrot contra el dissident.

El delicte de sedició tal com el va descriure el Suprem no apareix al Codi Penal, sinó que és una creació per a l'ocasió

La democràcia és molt més que un sistema de presa de decisions mitjançant la regla de la majoria. Perquè un sistema polític pugui qualificar-se de democràtic cal, d'una banda, que garanteixi que tots els ciutadans tinguin un espai de lliure decisió personal en què cap poder pugui immiscir-se: els drets humans fonamentals. D'altra banda, la presa col·lectiva de decisions ha de ser fruit d'un procés transparent i participatiu en el qual totes les posicions polítiques puguin expressar-se sense traves per permetre el lliure debat d'opcions i facilitar el control del poder per part de la ciutadania.

En aquest marc, encara que la legitimitat dels poders públics emana de la Constitució i, eventualment, de la seva elecció popular, cal que els ciutadans, de manera col·lectiva o individual, puguin expressar lliurement la seva discrepància amb les decisions polítiques. La llibertat d'expressió assegura que cada individu pugui donar a conèixer les seves idees respecte de com s'està gestionant la cosa comuna. El dret de reunió permet exterioritzar la discrepància de manera pública i col·lectiva amb l'objectiu d'influir en els processos de presa de decisions. La combinació de tots dos drets no només protegeix la llibertat ideològica individual sinó que garanteix mecanismes de participació política col·lectiva. Gràcies a això, la ciutadania democràtica no es limita a triar cada quatre anys els seus representants mitjançant un sistema de votació, sinó que pot participar i incidir en el govern de la societat.

Fins al moment, el Tribunal Constitucional també ho ha entès així, i ha reconegut la màxima protecció al dret de reunió. Així, ha considerat, per exemple, que el fet que una manifestació impedeixi de manera intensa i reiterada la lliure circulació de persones no és un argument suficient per prohibir-la. El carrer és un espai de participació d'on no es pot treure la protesta política, per molt molesta o incòmoda que resulti. En el mateix sentit, fins ara la jurisprudència constitucional ha defensat que només són il·legítimes les manifestacions que posen en perill la integritat de les persones o dels béns o que impossibiliten el funcionament dels serveis públics essencials. Aquesta garantia accentuada de la llibertat de protesta casa molt malament amb la sentència del Tribunal Suprem en l'assumpte del Procés, que condemna Jordi Cuixart i Jordi Sánchez a una pena de nou anys de presó per sedició.

L'exercici d'un dret fonamental mai pot ser delicte. Si a un ciutadà el castiguen per exercir el que la Constitució reconeix com un dret inalterable, el sistema perd tot el seu sentit. Tot i això, el Tribunal Suprem va sostenir en la seva sentència que la convocatòria o el lideratge sobre actes coordinats, massius i pacífics de protesta de caràcter polític constitueix un delicte de sedició, si amb això s'impedeix l'exercici de funcions estatals. El delicte no apareix ni de bon tros definit en aquests termes en el Codi Penal, sinó que és una creació del tribunal per a l'ocasió. Amb aquesta creació nega que la concentració pacífica de persones a les portes dels col·legis electorals catalans durant el referèndum de l'1 d'Octubre fos un exercici del dret de reunió perquè va impedir a la policia entrar a requisar les urnes. El mateix diu de la concentració de milers de persones davant d'una conselleria autonòmica per protestar per un escorcoll judicial.

Hi ha moltes veus favorables a retorçar el dret per impedir als independentistes assolir els seus objectius, i el resultat és que perdem cada dia més drets com a ciutadans

En aquests termes, la sentència no només lesiona els drets de Cuixart i Sànchez, sinó que suposa una amenaça per a tota la ciutadania. Especialment per a la ciutadania dissident i organitzada que actua de fre contra el poder. Ho és, en primer lloc, perquè més enllà de la retallada, canvia el paradigma del dret a la protesta, anteposant l'interès de les autoritats per exercir tranquil·lament les seves potestats al dret de la ciutadania a expressar públicament les seves crítiques i discrepàncies. A la manera franquista, l'ordre públic torna a convertir-se en límit de les llibertats. En segon lloc, la sentència té un efecte descoratjador sobre l'exercici dels drets. L'amenaça de sanció, el fet de saber que per convocar reunions o actes públics de protesta un pot acabar passant-se nou anys a la presó, fa que moltes persones s'ho pensin dues vegades abans de sortir a protestar. L'amenaça de càstig és la manera més clara de dissuadir la gent de sortir a protestar. Just el contrari del que deia el Tribunal Constitucional: que les autoritats han de fomentar l'exercici de la protesta.

Així doncs, un Tribunal Constitucional conscient de la seva tasca social trigaria poc a donar-li la raó al recurs de Cuixart, anul·lar la sentència del Suprem i defensar el dret de reunió tal com l'hem entès fins ara. No obstant això, la veritat és que no hi ha cap possibilitat que ho faci. La idea d'estat de dret descansa en la ficció que els jutges i tribunals són òrgans purament tècnics que es limiten a aplicar la llei de manera imparcial. Aquesta ficció sembla que no funciona igual per a totes les ideologies. Davant els actes dels polítics independentistes que amenacen la unitat d'Espanya, els jutges s'inventen delictes i prohibicions que no estan recollits en la llei. I quan a aquests independentistes els vulneren els seus drets, el Tribunal Constitucional mai els protegeix.

En el fragor del conflicte català, estem normalitzant aquest ús polític de la justícia. Oblidant que l'única defensa vàlida d'una democràcia és que ho sigui de veritat, són moltes les veus favorables a retorçar el dret per impedir als independentistes assolir els seus objectius. El resultat és que perdem cada dia més drets com a ciutadans, en una deriva perillosíssima. Ara segurament li tocarà el torn al dret a la protesta. La pilota és a la teulada del Tribunal Constitucional.

EDICIÓ PAPER 01/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF