La responsabilitat del govern de l’Estat

La resolució del tribunal de Schleswig-Holstein, que limita l’extradició del president Puigdemont al delicte de malversació de diner públic per l’organització del referèndum, crea un problema seriós a la instrucció del jutge Llarena. Si, malgrat les al·legacions que faran els advocats del president per revocar-la, l’extradició per malversació es produís, resultaria que el president de la Generalitat que “es va rebel·lar contra l’Estat” no podria ser jutjat i condemnat per rebel·lió i contràriament sí que ho podrien ser els consellers del mateix Govern. Un absurd i una injustícia.

El jutge d’instrucció mai hauria d’haver incorregut en aquest risc, que deixa l’Estat en una difícil situació perquè demostraria pels fets que la justícia espanyola és venal per raons d’interès polític. Ni els tribunals belgues, ni els suïssos, ni els alemanys, ni probablement els britànics, accepten la base de la seva acusació i, de fet, s’alineen amb una majoria de juristes espanyols que tampoc creuen que l’acusació estigui justificada ni sigui versemblant.

Aquest és, efectivament, el problema de la declaració d’independència de Catalunya feta pel govern de la Generalitat el 27 d’octubre. Es va declarar però no es van prendre mesures per donar-li efecte i, per tant, aquestes mesures no van ser ni violentes -han de poder ser qualificades com a tal perquè el delicte de rebel·lió se substanciï- ni tampoc pacífiques: simplement van ser inexistents. Va ser una acció política sense contingut, més prop de la gestualitat i la teatralitat que de la realitat. És històricament insòlit declarar la independència i després autodissoldre’s com a govern i que uns consellers marxin a casa i els altres a l’estranger. L’única explicació plausible a aquest comportament seria que l’amenaça de la repressió per part de l’Estat hagués portat la Generalitat a fer-se fonedissa per evitar el risc de confrontació i violència... però no hi ha evidències que això realment succeís.

El govern té un problema seriós. Un jutge pot equivocar-se i per això existeixen els mecanismes de correcció i apel·lació de la mateixa justícia, però si davant d’aquesta discrecionalitat manifesta el govern de l’Estat no actua mitjançant el mecanisme que té al seu abast, la Fiscalia General de l’Estat, significaria que és, de fet, arrossegat pel presumpte error del jutge instructor. Al ridícul de la justícia i, per tant, de l’Estat s’hi afegiria la feblesa del govern. La conseqüència política d’aquest fet, quan hi ha acusats de rebel·lió que són a la presó des de fa vuit mesos, afebleix l’Estat i enforteix l’independentisme. Exactament el contrari del que es pretén amb la causa judicial oberta.

El nou govern de l’Estat ha mostrat fins ara, des de la discrepància, una cara amable i dialogant amb la Generalitat i amb l’independentisme, però aquest fet el col·loca de manera ineluctable en la necessitat d’instruir el fiscal perquè revisi les imputacions que ara jutges independents, els d’Alemanya, Bèlgica i Suïssa, refusen acceptar.

És obvi que els jutges han de ser independents, però l’acusació pública que està sotmesa a l’autoritat del govern a través de la Fiscalia General de l’Estat ha d’actuar dintre de la llei en defensa de la ciutadania, del bé comú, de la mateixa manera que les acusacions privades són lliures de defensar els interessos de la part que representen.

La justícia per ser-ho ha de demostrar la seva neutralitat, ha d’aparèixer com a igual per a tots, d’altra manera perdria la més sòlida justificació de la seva existència.

En les circumstàncies actuals, el jutge d’instrucció pot renunciar a l’extradició de l’acusat, però, si ho fes, quina seria la raó per mantenir l’acusació contra la resta de persones encausades que estan privades de llibertat i a la presó?

No hi ha sortida honorable que posi en igualtat de condicions tots els acusats tret d’elevar la causa a un tribunal de justícia de la Unió Europea que els posi a tots, els que són ara presos a Espanya, o lliures a Bèlgica, Alemanya o Escòcia, en igualtat de condicions. És una possibilitat hipotètica, complexa i extensa en el temps, i és per això que una simple modificació de l’acusació per part de la Fiscalia General de l’Estat que l’alineés amb les resolucions dels tribunals europeus, que ja han emès sentència, seria més efectiva per reconduir la situació. És millor corregir els errors de la justícia amb els propis organismes de l’Estat, sempre dins de la llei, que mantenir-los més enllà de la lògica i que siguin corregits per tercers.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 20/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF