La realitat i la virtualitat

Els EUA han passat del 50% del PIB mundial el 1950 al 25% el 1991 i al 15% el 2020. En paritat de poder de compra, el PIB de la Xina és ara el 120% del dels EUA. Amb una població quatre vegades superior a la dels EUA, si la productivitat dels obrers xinesos creix, fins, per exemple, el nivell de Portugal (és qüestió d’anys que això passi), el PIB xinès serà el doble del dels EUA. Es preveia que pogués passar i ara és una certesa. I les conseqüències per a la política i l’economia mundial seran importants.

El pressupost militar de la Xina era fa 25 anys el 5% del dels EUA: avui és el 30%. De les deu empreses tecnològiques més grans del món, cinc són xineses... Ha arribat el moment de canviar la política exterior americana, que el 1991, després de la desaparició de l’URSS, era incontestablement la primera potència militar i econòmica del món i ara només pot aspirar a tenir una limitada esfera d’influència. En aquella època, quan l’URSS va desaparèixer i va perdre la meitat de la seva població i el 40% del seu PIB, i la Xina era encara un projecte, el secretari d’Estat dels EUA, John Kerry, va dir: “Els EUA no reconeixen esferes d’influència de cap estat”. La raó era evident, l’esfera d’influència dels EUA era el món...

Avui la realitat és diferent. Si, com a conseqüència de les revoltes d’estudiants de Hong Kong, Taiwan desafiés la Xina, els EUA no podrien defensar-la. El poder militar xinès al sud del mar de la Xina supera el dels EUA.

Si la població d’ètnia russa de Letònia (un 25% del total) es revoltés contra el seu govern i demanés ajuda a Rússia, l’OTAN no estaria en condicions de defensar el país, malgrat ser plenament europeu i membre de ple dret de l’aliança. L’OTAN ha demostrat els seus límits al ser incapaç d’aturar la invasió i annexió russa de Crimea.

Seria necessari per als EUA desplegar una política d’aliances, tant econòmiques com militars, per contrarestar la creixent importància de la Xina, que serà en pocs anys la primera potència del món. El govern Trump és amb molta diferència el menys adequat per fer-ho. Es requereix intel·ligència política i empatia diplomàtica, no confrontació. El Tractat Transpacífic, que reuneix les potències asiàtiques més importants, representa el 40% del PIB mundial. Aquesta aliança, de la qual els EUA s’han retirat, li hauria pogut servir d’ajut important per contraposar el pes econòmic de la Xina. Els EUA sota el govern Trump van renunciar a formar-ne part. Un error estratègic.

Aquesta aliança comercial amb estàndards comuns de treball, sense tarifes duaneres i amb polítiques mediambientals similars, associada a un nou Tractat Atlàntic entre la UE i els EUA, hauria suposat quasi el 70% del PIB mundial. Una formidable aliança per compensar i negociar des de la superioritat amb el poder econòmic de la Xina. La visió del president Trump, contraposada a la de la UE (a la qual prefereix dividida), i la seva voluntat de donar un tracte econòmic preferencial al Regne Unit després del Brexit, sembla difícil que acabi impulsant aquest tractat comercial amb la UE. Un segon i greu error estratègic.

Quan el 1945 la guerra va acabar, els EUA van necessitar més de cinc anys per entendre la teoria de Kennan i el seu “llarg telegrama”. L’URSS i el comunisme significaven que el món s’havia de repartir i que, malgrat haver guanyat la guerra a l’Atlàntic i al Pacífic, els EUA havien d’acceptar que una part important del planeta quedaria fora de la seva influència. No va ser fàcil, però des del 1950 els presidents americans, Eisenhower a Hongria el 1956 i Johnson a Txèquia el 1968, van limitar-se a ser espectadors del que passava en una àrea d’influència que no era la seva. La situació va canviar amb la desaparició de l’URSS el 1990, però ara, 30 anys després, es torna a produir una situació basada en àrees d’influència. Mai és fàcil acceptar una reducció del teu poder i influència, però ara és, per als EUA, inevitable.

Cal, doncs, seleccionar bé els objectius a defensar. Els errors en aquesta política tenen conseqüències greus per als propis interessos. La renúncia a intervenir en la guerra a Síria ha donat força i presència a Rússia en una zona especialment crítica, i ha creat efectes socials i polítics negatius per a la UE, que s’ha vist sotmesa a una allau de refugiats que, generada per la política de Rússia, ha tensionat la seva democràcia i ha enfortit els partits d’extrema dreta oposats a la immigració. És qüestionable que aquesta decisió, iniciada pel president Obama i continuada pel president Trump, hagi estat adequada. Probablement no. És una demostració de la necessitat d’encertar en la política quan es parteix d’una posició d’equilibri i no de superioritat.

Els errors en estratègia tenen sempre dos orígens: la desproporció entre mitjans i fins -no es té la força necessària per aconseguir el que es vol-, o la hipnosi -quan es vol aconseguir un objectiu que sembla essencial i no ho és-. Occident, sota el lideratge dels EUA, ha comès molts errors en els últims trenta anys. La primera pandèmia mundial ho fa grotescament evident. El temps ens obliga a canviar.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF