La possibilitat descartada

Per la reducció de la confrontació a Catalunya, per la integració de les visions diverses i divergents del problema català, les eleccions eren i són una bona plataforma, però calia i cal intel·ligència i generositat. Per al sobiranisme, la pèrdua de l’alcaldia de Barcelona era un greu problema. Aquesta consideració era previsible que fes més aferrissada la contesa municipal a la capital. El punt de partida és que el sobiranisme a Barcelona no és majoritari.

La llei municipal estableix que, si cap candidat té la majoria absoluta, és alcalde el primer de la llista més votada. En aquestes circumstàncies, era de tota lògica per als interessos electorals dels sobiranistes que les llistes d’ERC i JxCat s’integressin en una de sola. La utilitat de tenir un suport ampli portava a la conclusió que aquestes llistes havien de ser transversals amb persones independents amb número i rellevància. De fet, l’òptim hauria sigut que de manera clara i intencionada tots els primers candidats d’aquesta llista unitària, incloent-hi el candidat a alcalde, haguessin estat independents i amb provada capacitat de gestió -els ajuntaments necessiten bons gestors que poden ser o no polítics-. Catalanistes més que independentistes. Això hauria facilitat la integració en una llista única de dos partits enfrontats en certes qüestions, encara que congruents en d’altres. No es tractava en aquestes eleccions de defensar la independència, el federalisme o qualsevol altra qüestió política, sinó de governar la ciutat de Barcelona, una qüestió important en ella mateixa, sobretot tractant-se d’una àrea metropolitana que demana una intensa col·laboració i integració.

Quan es proposa una integració de llistes amb àmplies coincidències de programa polític, es fa un raonament basant-se en el benefici o perjudici electoral. ¿S’obtenen més vots separats o junts? És una pregunta capciosa perquè no es tracta de dos o tres regidors més o menys, sinó de la força política que suposa un programa compartit i l’eliminació de polítiques partidistes que interessen més als militants i menys a la ciutadania, que aspira a ser ben governada. La llista única referma la priorització de les idees bàsiques de la candidatura, les congruències. Les llistes separades, les polítiques de partit. Les primeres són sempre més importants que les segones. Aquest avantatge és clarament superior al nombre de regidors obtingut, suposant que sigui molt diferent, que és molt suposar.

Aquesta alternativa tenia una conseqüència clara, que la llista més votada es diferenciés de les altres, i permetia arribar o bé a tenir l’alcalde per aquest mecanisme, o bé a tenir més força per pactar una coalició.

L’argument del nivell de confrontació de l’independentisme respecte de la resta de partits no és sostenible si els primers de la llista són independents amb perfil adequat. D’això es tractava, de donar un respir a una confrontació política que a nivell municipal perd gran part de la seva raó de ser.

La decisió d’ERC de presentar-se en solitari comportava, com els fets han demostrat, un alt risc de no superar clarament els comuns en vots. És evident que el soci natural per a ERC són el comuns i en segon lloc el PSC. Tenen més coincidències amb els comuns -sobretot perquè el PSC va donar suport a l’article 155- i els dos partits són molt similars en les polítiques socials i econòmiques de l’eix esquerra-dreta.

La coalició d’ERC amb el comuns, però, tenia una dificultat. Si guanyaven els comuns, ERC -i per tant els sobiranistes- perdien l’Ajuntament i això comportava un seriós problema d’imatge per a ells. Si guanyava ERC, l’expulsió dels independentistes de l’Ajuntament seria un objectiu que el partits unionistes compartirien i la Sra. Colau probablement acceptaria coalitzar-se amb ells. A la Sra. Colau no ser alcaldessa la col·locava en el límit de la irrellevància política, més encara patint el seu partit el nivell de confrontació interna que pateix i tenint la dimensió que té -a les consultes internes voten uns 5.000 militants-. Per a ella era una necessitat arribar a pactes explícits o implícits que li permetessin mantenir l’alcaldia.

Fetes les eleccions, la Sra. Colau havia de triar, però amb la certesa que, una vegada feta l’elecció del soci, arribar a un acord amb el PSC o ERC era fàcil per les coincidències programàtiques amb els dos partits. És el que ha fet.

L’oferiment del Sr. Valls ha estat coherent amb la seva trajectòria política. No va ser excessivament lleial al president Hollande, va contribuir a la destrucció del Partit Socialista francès i es va oferir al president Macron per anar a la seva llista a les darreres eleccions legislatives a França.

L’única alternativa per a ERC era oferir els seus vots sense condicions a la Sra. Colau i cedir-li l’alcaldia, repartir-se-la per 2+2 anys no era la millor solució per a Barcelona. No fer-ho ha estat potser una prova de dignitat per part del Sr. Maragall.

Fins aquí tot era conegut fa mesos i era altament previsible que succeiria el que ha succeït. Ningú pot al·legar sorpresa.

La política és a voltes cruel i la de partit molt cruel, però, com a la vida, saber perdre amb elegància és important. Segur que el Sr. Maragall tindrà la grandesa de fer-ho, no hi té res a guanyar si no ho fa. La ciutadania té memòria i això compta per a tots, els que guanyen i els que perden.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF