26/08/2018

Un pla industrial per a Catalunya?

3 min

La primera qüestió per plantejar un pla industrial és: cal? Hi ha un mantra que diu: “El millor pla industrial és el que no existeix”. Ho va pronunciar un ministre d’Indústria d’un país desenvolupat i va ser extensament criticat per haver fet una afirmació tan genèrica. Per exemple, als EUA, la dimensió del sector industrial i la presència d’un mercat competitiu fa innecessari -excepte en moments i en sectors concrets, com per exemple el 2008 durant la crisi mundial i en el sector de l’automòbil- establir prioritats i injectar diner públic. Una altra cosa és l’avenç científic, que és a l’origen del desenvolupament tecnològic i per al qual cal una política d’atracció de talent, estabilitat d’objectius en el finançament públic i llibertat en la selecció i l’orientació dels projectes. La recerca bàsica no pot estar condicionada.

En una economia petita però oberta com la catalana, un pla industrial té justificació per marcar les prioritats de l’activitat industrial. No hi ha recursos per a tot i és útil que es prioritzin sectors, tant madurs com emergents, en funció de la riquesa, la capacitat de tracció i l’ocupació que generen.

La primera pota d’un pla industrial és la formació superior. La universitat espanyola és massiva i ha estat un gran valor social per al país que el 22% de la població de menys de 65 anys hi hagi estudiat, però aquesta política no ha permès crear a les universitats públiques prou facultats i escoles d’excel·lència. Crear centres públics d’excel·lència requereix trobar finançament privat que potenciï els recursos de les universitats públiques, que s’han de dirigir a finalitats socials. L’ensenyament d’excel·lència ha d’estar centrat en l’aprenentatge de matèries bàsiques i genèriques en detriment de les específiques, més en el grau que en el màster. L’ocupabilitat ha de venir després. Aquesta qüestió dificulta l’aportació de fons privats perquè els seus resultats no són immediats, sinó a mitjà termini. Malgrat això, és essencial. És necessari que es faci ja des de l’educació primària una promoció de les carreres tècniques i científiques sobretot per a les dones. És en aquest període de la vida quan neixen les vocacions i quan moltes joves eliminen les científiques o tecnològiques per l’errònia creença que no ho podran fer o que per a elles no serà prou atractiu. Es perd molt talent.

La formació professional és una carència del nostre sistema educatiu. S’hauria de potenciar a través del partenariat empresarial. La falta d’especialistes i personal de grau mitjà és un mal que pateixen molts sectors industrials. Per a l’empresa, la immediatesa en la incorporació és un incentiu poderós per implicar-se en la gestió i el finançament de la formació professional. S’ha d’aprofitar. Avui hi ha atur i alhora falta mà d’obra especialitzada. La formació professional ha d’anar de bracet de l’empresa, perquè assegurarà més l’ocupació.

Un èxit indubtable dels centres de R+D a Catalunya ha estat la política d’atracció de talent. Una mancança habitual és el seu insuficient finançament general i no finalista per absorbir els costos d’estructura. La majoria dels centres científics i tecnològics europeus (Fraunhofer, Max Planck o Curie) obtenen dels seus governs entre el 35% i 60% dels recursos i a partir d’aquí opten per concurs al finançament finalista per als seus projectes. Com més finançament per a projectes obtenen, més alt és el finançament estructural que reben. Això crea una dinàmica expansiva. Si els fons estructurals són insuficients poden limitar la capacitat dels centres de concórrer a projectes competitius.

Un pla industrial ha de definir quins són els sectors prioritaris i per tant els que rebran ajuts amb preferència sobre d’altres. Definir el criteri d’assignació és essencial: s’ha d’ajudar els sectors poc competitius i empènyer o incentivar encara més els que ja ho són o poden ser-ho. En el primer pla industrial que es va mobilitzar al País Basc, als anys 70, es van seleccionar set sectors prioritaris, alguns dels quals nous. Quaranta anys després el País Basc té empreses d’àmbit mundial en energies renovables, aeronàutica, màquines eina, paper... Empreses que han estat tractores d’altres sectors. És la prova que aquest criteri és eficaç.

A Catalunya aquests sectors emergents i competitius són coneguts -farmàcia, química, biotecnologia, robòtica, materials, alimentació, digitalització, etc.- Aquests sectors avui ja clarament pioners i exportadors són els que haurien de rebre finançament prevalent per impulsar la tecnologia, millorar el producte i incrementar la productivitat. Definir aquestes prioritats no és fàcil políticament, però no per això és menys necessari.

Hi ha iniciatives públiques valuoses en marxa, però potser el pas òptim seria integrar-les en un pla industrial global i visible. La visibilitat és clau per a l’eficàcia.

stats