La paradoxa

Portem anys sentint la importància de mantenir la Constitució del 1978 i el perill i dany que es deriva de violentar-la intentant impulsar propostes polítiques que vagin més enllà del seu compliment estricte. Això ha produït debats interminables.

La base de la discussió ha estat que fora de la llei no hi pot haver ni democràcia, ni dret ni seguretat jurídica.

L’Estat ha iniciat els darrers anys una política de persecució judicial, administrativa, policial i econòmica contra aquells ciutadans i associacions que considera que transgredeixen aquestes “línies vermelles”.

És un lloc comú, una i mil vegades repetit, que si la llei no es pot canviar, el progrés i l’adaptació d’aquesta llei a l’evolució de la societat en el temps és impossible. Si això passa, hi haurà un divorci entre llei i societat, amb la inevitable conseqüència de convertir la llei en inútil. Per a què pot servir una llei allunyada de la societat?

Encara que el mecanisme de canvi vagi d’acord amb la llei, això és el com. I el més important és el què, és a dir, què es canvia a la llei perquè respongui a les necessitats reals i a la voluntat d’una part de la ciutadania -mai serà tota perquè la unanimitat no és humana, si no és forçada-. Cal, doncs, que existeixin mecanismes de debat que elaborin propostes que puguin ser votades lliurement per ser incorporades al corpus legislatiu, que per essència i naturalesa ha d’estar sotmès a canvis en el temps. En essència, aquesta és l’activitat política.

Hi ha en tot aquest debat una qüestió prèvia: què és reformable i què no ho és en relació a la llei sense necessitat de canviar-la? Què és allò que pot ser legal perquè no violenta, només interpreta, les lleis de rang superior?

La Constitució del 78 estableix en l’article 2 que “la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.

Per tant, es tracta d’un equilibri entre la voluntat política de les autonomies i la del govern central, però la paradoxa és que avui molts partits -sens dubte l’extrema dreta i una part important de la dreta i esquerra moderades- volen reinterpretar la Constitució i portar-la cap a una concepció de l’Estat més centralista i jacobina, sense fer-ho evident amb una reforma constitucional que trobaria inconvenients objectius per ser aprovada. La permanent impugnació dels acords del Parlament de Catalunya, la pressió pel trasllat de les seus empresarials fora de Catalunya, el dèficit d’inversions des de fa anys, són exemples del que pot ser aquesta política en un futur. No serà una reforma radical o frontal, serà subtil però profunda per aconseguir un resultat equivalent, perquè la voluntat política de fer-ho és majoritària a Espanya. Això no té res a veure amb l’eficiència del règim de les autonomies, sinó que és el resultat d’una ideologia nacionalista desenvolupada des del segle XIX i que no afecta només Espanya, sinó Catalunya, però que en el cas d’Espanya ha estat desenvolupada, instaurada i ensenyada des de l’escola i les institucions públiques.

Deixem de banda la incongruència en què cauen els partits polítics que defensen la necessitat, com a deure moral i polític, de complir la Constitució sota l’òptica i interpretació que ells en donen, que acusen d’insolidaris amb Espanya altres partits que no comparteixen aquesta òptica, i que plantegen simultàniament una aplicació de praxi política clarament anticonstitucional com és l’aplicació de l’article 155 de manera permanent. L’article 155 suposa la intervenció i, per tant, la supressió de l’autonomia, i està redactat a la mateixa Constitució com una eina excepcional i transitòria, mai permanent.

El problema de no acceptar la diversitat o l’autonomia de les regions i de reduir la capacitat d’autogestió suposa una greu pèrdua per a Espanya. El nostre model no és el francès, sinó l’alemany, per dispersió en el territori, per l’existència de cultures i llengües diferents. S’està intentant fer un gran Madrid a imatge de París i això està despoblant les Castelles, “ la España vacía ”, i està creant una ciutat que, més que a París, serà similar a Méxic D.F. El model no és bo per a ningú, tampoc per a Castella. S’aplica l’autonomisme com una norma idèntica per a tots. És l’error del centralisme aplicat a l’autonomisme.

En aquestes circumstàncies, conegudes de tots i amb una alta probabilitat d’ocurrència, és singular que l’independentisme no expliqui a la ciutadania el risc de perdre l’autonomia i les seves institucions pròpies. ¿No seria el moment d’explicar les conseqüències de determinades accions, donada la voluntat general dels partits polítics d’àmbit estatal de recentralitzar l’acció política per evitar que el que ha passat torni a passar? ¿Mai acceptaran els unionistes que almenys part del que ha passat es deu a la incapacitat de fer propostes concretes que millorin l’autonomisme recollit a la Constitució, i que la praxi de negar qualsevol tipus d’acord ha portat unionistes i independentistes a l’extrem? Arribats a aquest punt, cal protegir el que tenim i abrigar-nos per passar un hivern fred, no plantejar noves reivindicacions que en les actuals circumstàncies només poden reportar greuges i danys als catalans de tot signe.

Segur, la lògica s’acabarà imposant encara que es vegi llunyana. Com deia Unamuno, només és útil convèncer, no vèncer.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF