Publicitat
Publicitat

La nova doctrina Truman

El món ja no és bipolar com fins ara -URSS i EUA, comunisme i lliure mercat-, sinó tripolar

El març del 1946 Winston Churchill va fer una conferència a Fulton, Missouri. Hi va dir que els estats comunistes havien fet caure un “teló d’acer” a Europa i va urgir els EUA a protegir el món lliure de la guerra i la tirania.

Un any després, i malgrat el cansament del poble americà amb la guerra, el president Truman va demanar al Congrés ajut per a Turquia i Grècia contra les seves revolucions comunistes. “Hem de donar suport als pobles lliures per resistir revoltes armades internes i agressions externes”.

El juny del 1947 va començar el Pla Marshall per ajudar econòmicament els estats europeus devastats per la guerra. Durant quaranta anys la política exterior americana va estar basada en la promoció i defensa de la llibertat i el lliure mercat. Hi havia una estratègia estable, la doctrina Truman, a la qual feien costat demòcrates i republicans...

Quan no es tenen prou recursos per imposar solucions cal seleccionar els objectius i demostrar que són convenients per a tots

Els EUA van cometre errors, com voler substituir França al Sud-est Asiàtic després de Dien Bien Phu, que els va conduir a la Guerra del Vietnam; donar suport a règims totalitaris a l’Iran, el Congo i Xile, o intentar envair Cuba el 1962. La despesa militar, que va ser excessiva i probablement innecessària, va portar el president Eisenhower, general de l’exèrcit, a declarar: “Estem sotmesos a una connivència del poder militar i la seva indústria”.

Quan va caure el Mur de Berlín l’estratègia va perdre sentit. Es va passar al pragmatisme del cas per cas. De l’estratègia a plans inconnexos i dispersos. No és el mateix.

La guerra per combatre la invasió de Kuwait va ser un èxit, i es va evitar el genocidi als Balcans però no a Ruanda. La Segona Guerra del Golf va ser injustificada i amb efectes negatius per a tots. En contrast amb el període anterior, els EUA van deixar de tenir una política exterior estructurada i predictible. El president Obama va cometre pocs errors, però el temor a equivocar-se el va conduir a vegades a no fer quan s’havia de fer. Síria i Líbia en són exemples.

Les circumstàncies actuals són diferents de les dels 40. La supremacia econòmica dels EUA és inferior i els límits d’actuació també. La globalitat i la interconnexió són ara omnipresents i per tant la rapidesa de les informacions demana més agilitat en la política. Les conseqüències de la crisi del deute grec, que haurien estat irrellevants fa cinquanta anys, ara tenen repercussions mundials immediates.

Aquests dies, desgraciadament, hem viscut un amarg recordatori del fet que avui la guerra ja no és entre estats, com ho havia estat des de la Pau de Westfàlia del 1648, sinó sobretot amb no-estats, amb forces disperses i difuses que tenen el poder d’atacar arreu, de practicar el terrorisme que més que el dany persegueix la por. El món ja no és bipolar com fins ara -URSS i EUA, comunisme i lliure mercat-, sinó tripolar. El primer actor són les democràcies, que pateixen de sectarisme i populisme, com els mateixos EUA i el Brexit. El segon, els règims autoritaris amb tocs de democràcia impostada, com Rússia i la Xina. I finalment els no-estats com l’Estat Islàmic.

Cal donar suport a les democràcies. Els estats autoritaris demanen col·laboració però també limitació i confrontació quan deriven cap a l’excés i l’agressió: la Xina al mar de la Xina o Rússia a Crimea. La reacció contra la interferència de Rússia en les eleccions americanes ha de ser fulminant per evitar que es repeteixi.

Però aquesta estratègia, que ha estat fins ara est-oest, ara ha de ser més nord-sud. No es pot oblidar l’Àfrica i Sud-amèrica, no es poden resoldre les mancances del món actual sense evitar aquests potencials conflictes i resoldre els reals. La pau a Colòmbia i l’impacte que tindrà en el narcotràfic és un bon exemple de l’interès d’aquesta política. Ara bé, la qüestió és que ni els EUA sols ni amb l’ajut d’Europa poden fer aquesta tasca, i les institucions internacionals són massa febles i estan massa fraccionades per encarregar-se’n sense un lideratge extern. Cal sobretot definir una estratègia que el món entengui, on les prioritats estiguin definides i el que no és essencial quedi marginat a favor del que sí que ho és.

Quan no es tenen prou recursos per imposar solucions cal seleccionar els objectius i demostrar que són convenients per a tots. Demostrar via exemplaritat que la cultura, la política i la democràcia occidentals són les que aporten més equilibri, més llibertat, més absència de conflictes, un repartiment de la riquesa millor, més creixement econòmic, més educació, més avenç científic i tecnològic...

Com apunta Tim Kaine, la doctrina Truman va permetre demostrar-ho. Ara amb menys hegemonia militar i econòmica, els EUA han de demostrar els avantatges de la seva manera de ser al món. La importància de les comunicacions, de la imatge i de la transparència, que poden ajudar en aquesta política. Liderar a través de l’exemple no és fàcil, però avui possiblement no hi ha alternativa. Cal una nova doctrina Truman.

Al Vietnam els EUA van fer tres milions de morts i una immensa destrucció. Tot i la guerra, avui el Vietnam està més a prop dels EUA que de la Xina, amb qui ja ha tingut quatre conflictes.

L’exemplaritat funciona, però cal exercir-la tenint present que les excepcions són especialment destructives perquè amb una acció es perd el capital acumulat durant dècades...

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 18/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF