El no camí

El no camí / GETTY

La visió dels dos partits independentistes és antagònica. Per a un, cal col·laborar amb l’Estat a curt termini i negociar-hi a llarg. Per a l’altre, cal confrontar amb l’Estat a curt termini per forçar una negociació també a curt termini. Per al primer, l’Estat és fort i és necessari acomodar la relació a aquesta realitat. Per al segon, l’Estat és feble i pot ser afeblit encara més si se’l confronta.

Aquestes dues visions són contradictòries, antagòniques i, per tant, és difícil que convisquin en un mateix govern.

El president Torra ha estat condemnat en primera instància per una desobediència menor: no retirar una pancarta d’un edifici públic de dubtosa parcialitat en relació a una opció política present a les eleccions. El fet que ell hagi ratificat la seva desobediència ha estat probablement l’origen de la seva condemna. És motiu de reflexió que un fet quasi banal porti a inhabilitar la màxima representació de l’Estat en una comunitat autònoma que és per població i PIB el 20% de l’Estat.

La renúncia a continuar en el càrrec com a conseqüència d’aquesta circumstància l’honora, perquè pot evitar que sigui cessat per inhabilitació, fet que es produirà en els propers mesos. S’evitaria que el president de Catalunya fos remogut del seu càrrec. Es preservaria, per tant, la institució.

Tots els partits, excepte el seu i ERC, li havien demanat que convoqués eleccions. S’ha compromès a fer-ho després de promoure l’aprovació dels pressupostos, que es necessiten, malgrat que hi ha qui afirma que el fet d’aprovar-los o no canvia poc la disponibilitat global -que no especifica- de fons del Govern. Catalunya no té pressupostos des de fa tres anys. Tenir-los és una imatge important per a la ciutadania. L’increment de les partides socials, educació, sanitat, protecció social i cultura varia entre el 10% i el 19%, i medi ambient s’incrementa un 71%. No es pot sostenir raonablement que tenir o no pressupostos, que incrementen també la taxació a les rendes altes, és indiferent...

El PP i Cs, fes el que fes el president Torra, haurien dit probablement que calia fer el contrari. Com acostumen a dir els pagesos davant de les forces desfermades de la naturalesa, què hi farem!

El PSC subratlla la incoherència que aprovi uns pressuposts un govern que no podrà executar-los. És una crítica política, que no de fons ni de contingut, perquè probablement pensa que és millor tenir aquests pressupostos que no tenir-ne, però estant a l’oposició ha de dir el que toca. Servituds de la política... Aquest no serà el problema que els faci perdre el son.

El “problema català” ha creat un nou problema a Espanya que abans no existia: els jutges que condicionen la política

Si el nou govern que surti de les eleccions vol canviar-los, no podrà, però els pressupostos no són una llei immutable de la naturalesa sinó la llei més important i també més efímera de la legislatura. S’han d’aprovar cada any. El “problema català” ha creat un nou problema a Espanya que abans no existia: els jutges, per sobre de la política i de la sobirania nacional representada al Parlament, condicionen la mateixa política.

Hi ha desenes de plets presentats al Suprem, al Constitucional, al Tribunal de Comptes, a la Junta Electoral Central o al TSJC contra membres del govern català i centenars de ciutadans, incloent-hi centenars d’alcaldes, encausats per qüestions relacionades amb la política. Els mateixos jutges han portat la justícia a un bosc inextricable de recursos i contrarecursos del qual serà difícil sortir. Els processos judicials, un cop iniciats, segueixen inexorablement el seu curs.

Els jutges han pres l’opció deliberada i explícita de defensar l’Estat per sobre de la sobirania nacional expressada al Parlament quan han considerat que el poder executiu no ho feia.

Espanya hi té experiència. Durant el segle XIX i fins als anys trenta del segle XX va ser l’exèrcit qui va vetllar per la integritat de la pàtria i la defensa de l’Estat. Els cops d’estat van ser nombrosos. La Constitució del 1978, a l’article 2, atorga a l’exèrcit l’obligació de vetllar per la unitat d’Espanya. És una singularitat que posa de manifest la limitació de la democràcia. El 1936 l’exèrcit va decidir que el “desordre” posava en perill l’Estat. La conseqüència va ser la guerra i la dictadura.

La judicatura, sota demanda del govern del president Rajoy, va emprendre una defensa de l’ordre legal iniciant uns procediments judicials amb sentències que estarien justificades pels mateixos tribunals com un càstig “merescut” i un “avís” perquè la situació no es torni a repetir. És la formalització de la seva ferma defensa de l’Estat. La rigidesa inherent del sistema judicial converteix la situació en pràcticament insoluble per la dificultat de corregir-la.

La dreta continua denunciant als tribunals actuacions que considera injustes. Ho fa “en defensa” de l’Estat sense adonar-se que en realitat l’afebleix, perquè l’embolic judicial creix i allunya la solució. ¿Qui serà capaç de reconduir les coses a un entorn social, jurídic i polític que ens permeti conviure? La racionalitat no sol acompanyar a qui actua per impuls, revenja o sota la creença que allò que vol defensar no és seu sinó de tots.

EDICIÓ PAPER 27/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF