Megalomania
El diccionari ho defineix com a “mania de grandeses, de fer grans coses”. La definició encaixa amb el Sr. De Alfonso, excap de l’Oficina Antifrau. En la seva compareixença al Parlament va dir: “Ningú, ni sa majestat el rei, em desviarà de la meva obligació i el meu objectiu de perseguir la corrupció”. Probablement per al Sr. De Alfonso el rei és l’autoritat i la referència més important que pot citar. Aquest fet demostraria que té un altíssim concepte d’ell mateix i de la seva missió -“Sóc un home digne, recte, honrat i seriós”- i que, per tant, no es pot desviar, mai, per influència de ningú, del seu objectiu i de la seva tasca transcendent en defensa de la justícia i de l’Estat.
Per convèncer el conseller Germà Gordó que substitueixi el president Mas li diu: “Si no ho fas per Catalunya i per Espanya fes-ho pel teu partit...” El megalòman està convençut que pot fer-ho tot, que té un poder més enllà del que té. Que el Sr. De Alfonso pensés que podia canviar lideratges dels partits i la seva orientació política, en definitiva, l’acció política a Catalunya, demostra una falta de comprensió de la seva pròpia realitat i una capacitat d’acció extrema i exagerada.
Aquests fets porten a la conclusió que en la personalitat del Sr. De Alfonso hi ha elements de megalomania més enllà de consideracions ètiques i de comportament, en coherència amb la seva funció de defensa de la conducta cenyida al dret i la justícia de persones, partits i administracions públiques i en lluita contra la corrupció.
Però en aquesta visió de la pròpia realitat hi ha un comentari que no acaba d’encaixar. El Sr. De Alfonso ha dit: “La falta d’ètica no està recollida a la llei com a motiu de cessament”. ¿Accepta, doncs, que el seu comportament no ha estat ètic i, per tant, que la seva missió està per sobre de l’ètica? Això, si fos així, portaria a la conclusió que la seva missió és tan transcendent que es mou pel seu fi, la defensa de l’Estat, per sobre de l’ètica; és a dir, que el fi justifica els mitjans.
Això, per a un perseguidor del frau, com a institució creada per la llei, és una absoluta antinòmia i portaria a la conclusió que el Sr. De Alfonso, sense que ho sàpiga, és per ideologia un marxista leninista.
La megalomania ha donat molt joc en la literatura, el teatre i el cinema. La producció més fèrtil ha estat El Quixot per la genialitat de l’autor a l’hora de contraposar la figura del megalòman, que defensa la justícia universal a partir de mitjans ínfims, amb un pragmàtic i senzill personatge que li qüestiona les “grandeses” des d’una òptica quotidiana i pràctica del que interessa i s’ha de fer per sobreviure cada dia.
Per aquest camí, doncs, ¿arribaríem a concloure que tots els maldecaps que el Sr. De Alfonso s’ha creat a ell mateix i a la ciutadania en general es deuen al fet que no ha trobat un Sancho Panza que el fes reflexionar?
El megalòman, pel seu comportament i per la visió que té d’ell mateix, no enganya a ningú, no s’amaga, i la seva conspiració és, en general, més oberta i simple del que hauria de ser per tenir èxit. Un gran conspirador -l’exemple històric més paradigmàtic és Fouché, que va ser ministre de l’Interior de la Revolució, l’Imperi i la monarquia borbònica- no es mostra mai en públic ni fa bandera de la seva força perquè si ho fes en perdria.
Si això és així, i ho sembla, ¿com és possible que el Sr. De Alfonso fos capaç d’enganyar el Parlament perquè el nomenessin per a una responsabilitat per a la qual era l’home més inadequat per moral, caràcter, intel·ligència i concepte d’ell mateix i de la seva funció? El Parlament s’hauria d’excusar amb la ciutadania per mala gestió i mala administració de la funció pública, per haver gastat fons públics de manera equivocada i inadequada. Ningú ho ha dit.
L’altra consideració que tot l’assumpte porta a concloure és la “innocència” del ministre de l’Interior, que es creu sense més comprovació el que li diu una persona de les característiques del Sr. De Alfonso. Que la intel·ligència i la informació sobre la política i l’economia estiguin en mans d’una persona que fa servir el poder públic que administra en benefici propi i del seu partit, i que ho faci amb la lleugeresa de no verificar la font, és doblement inquietant.
Hannah Arendt va definir l’expressió la banalitat del mal en relació al nazisme. El mal el fa aquell que és incapaç de pensar per ell mateix i desobeir ordres criminals i injustes. En aquest cas es podria parlar de la banalitat de la desorientació i la falta de criteri, que no porta al mal total, sinó a la confusió total.
