La incompetència trumpiana

“Estem cansats de la retòrica que ens impedeix avançar i fa inviable la negociació directa a l’Orient Mitjà”. Ho va dir el juliol passat Jason Greenblatt, enviat especial dels EUA per a les negociacions palestino-israelianes. L’afirmació és sorprenent i infundada. L’administració Trump ha tirat per la finestra la política desplegada pels EUA des del 1970 a l’Orient Mitjà, iniciada pel secretari d’Estat Henry Kissinger. Una política que va portar la pau d’Israel amb Egipte i Jordània, un acord de treva amb els palestins i que ha ajudat Israel a sobreviure.

Un informe de Martin Indyk, exambaixador dels EUA a Israel, ha analitzat recentment la política dels EUA a la zona. La teoria de l’administració Trump és que els EUA poden retirar-se de l’Orient Mitjà i del Golf perquè Israel i l’Aràbia Saudita, primeres potències, militar i econòmica, a la zona, reemplaçaran sense problema la presència militar i diplomàtica dels EUA. Això és una fantasia.

La Segona Intifada va trencar l’entesa palestino-israeliana; la Guerra de l’Iraq va donar força a l’Iran, que es va quedar sense adversari; la Primavera Àrab va desestabilitzar els estats islàmics des d’Algèria fins a Egipte, i tots aquests fets han portat al naixement de l’Estat Islàmic. Els EUA podrien haver reconstruït la política de la resolució 242 de l’ONU, que ha portat una relativa treva a la zona durant més de 50 anys, però també podien destruir-ho tot i començar de nou. És el que va fer el president Trump. I amb ell es va passar de l’equilibri precari a la llei de la selva -la manera erràtica amb què l’actual president nord-americà actua en les relacions internacionals li ha valgut, de moment, l’obertura d’un procés d’ impeachment, i ja veurem si li costarà el càrrec.

L’acord amb l’Iran signat pels EUA, Rússia, la Xina, el Regne Unit, Alemanya, França i la UE, que ha funcionat raonablement amb un control internacional i per tant ha suposat una contenció del programa atòmic iranià, va ser sobtadament abandonat pels EUA sense avís previ. Aquesta estratègia va costar la destitució del secretari d’Estat Rex Tillerson, i el seu successor, Mike Pompeo, va obligar l’Iran a capitular : cap enriquiment d’urani, eliminació de la presència de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica per fer els controls periòdics, cap suport a Hamàs, Hezbol·lah, Jihad Islàmica, sortida de Síria... És irracional plantejar unes condicions d’ultimàtum quan els EUA es retiren de la zona, i és obvi que ni Israel ni l’Aràbia Saudita tenen prou capacitat diplomàtica ni militar per obligar l’Iran a complir aquestes condicions.

La col·laboració discreta de l’Aràbia Saudita i Israel dura des dels anys 60, però que sigui oberta és impossible. L’Aràbia Saudita no pot fer costat a Israel malgrat l’antagonisme que manté amb l’Iran, un estat xiïta (l’Aràbia Saudita és sunnita). La conferència anti-Iran celebrada a Polònia i promoguda pel president Trump i el premier Netanyahu va acabar en desastre per incompareixença dels estats islàmics convidats. Tot previsible.

El Golan, el territori ocupat per Israel a Síria en la guerra del 1967, havia estat reconegut com a sirià però “ocupat temporalment” per Israel. Trump va declarar-lo israelià quan Israel no l’havia reclamat i va causar una crisi en el govern israelià que després de dues eleccions va fer perdre el poder al president Netanyahu i va afavorir l’entrada de Rússia a Síria, que se sentia directament humiliada per l’acció dels EUA i buscava una compensació política -la presència de les milícies pro Iran també s’ha vist consolidada a Síria per idèntiques raons-. Un error gratuït amb conseqüències negatives per a la política nord-americana.

Els EUA van apostar pel jove príncep de 29 anys Mohamed bin Salman, de l’Aràbia Saudita. La quintaessència de la imprudència, l’ambició i la immoralitat. Bin Salman ha impulsat la guerra contra el Iemen, una guerra cruenta i devastadora contra els houthis -als quals l’Iran dona suport-, ha trencat l’Acord del Golf i aïllat Qatar -on hi ha la base militar dels EUA més important de la zona- i ha fet assassinar el periodista Khashoggi al consolat saudita d’Istanbul, cosa que ha creat un seriós conflicte diplomàtic i d’imatge. És indefensable. Els EUA han triat un aliat perillós.

El 2017 Bin Salman va prometre a l’administració Trump a través de Jared Kushner, gendre del president Trump, que podria fer acceptar al líder palestí Mahmud Abbas un acord amb Israel amb l’aportació de 10.000 milions de dòlars provinents de l’Aràbia Saudita. Abbas ho va refusar i ho va fer públic. Un fracàs polític i un escàndol financer.

El trasllat de l’ambaixada israeliana a Jerusalem, que el príncep Bin Salman va fer creure a l’administració nord-americana que seria acceptat per tots els estats islàmics sense dificultat i que el president Trump va declarar solemnement com una nova realitat, va ser finalment denunciat pel rei Salman, pare del príncep i protector de la mesquita d’Al-Aqsa de Jerusalem, una de les tres més sagrades per l’islam. Va ser també refusat pels palestins i per Jordània. Nou conflicte i nou fracàs.

L’Iran, sense una sortida política clara després que els EUA trenquessin l’acord pel control del programa atòmic propi, ha impulsat atacs amb drons a les refineries de l’Aràbia Saudita com a avís del que podria fer si es manté la política d’aïllament que els EUA, Israel i l’Aràbia Saudita practiquen activament contra ells. L’atac ha demostrat públicament la feblesa de la posició saudita i la precarietat de la política dels EUA.

El president Trump vol demostrar la seva intel·ligència i la seva visió política fent el que ningú ha fet abans, però la realitat és que no entén la complexitat de les relacions econòmiques, polítiques i religioses de la zona. El seu apriorisme per canviar la política de totes les administracions americanes des de fa mig segle s’ha demostrat inviable i absurd, i ha actuat amb infantilisme volent demostrar que té un coratge i una iniciativa que han resultat ser fals el primer i equivocada la segona. La síntesi de la ignorància i la prepotència és devastadora.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF