Si fos veritat

El 23 de juliol de 1931 es va anunciar el referèndum de l’Estatut de Catalunya aprovat a les Corts de la República com a conseqüència de la negociació de l’abril, quan, instaurada la República a Espanya i havent marxat el rei a l’exili, el president Macià va declarar la República Catalana. El govern provisional de Madrid va negociar directament amb el president perquè renunciés de manera formal a la independència i acceptés un Estatut d’Autonomia que donava lloc a la recuperació formal i real de la Generalitat i a la institucionalització de l’autonomia a Catalunya.

El text de la convocatòria publicat a la província de Girona i signat per Josep Irla, llavors comissari de la Generalitat a Girona, diu:

“Ciutadans:

”En aquesta hora històrica, en què es juga la sort futura de Catalunya, amb accents amarats de la més intensa emoció, alcem la nostra veu, càlida de les màximes vibracions, per a fer una crida a l’opinió de les nostres comarques i recaptar el seu concurs més entusiasta a favor de l’Estatut d’Autonomia que ha elaborat la Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya.

”El referèndum que tindrà lloc el diumenge dia 2 d’agost, en decidir l’esdevenidor de Catalunya, decideix també en gran part l’esdevenidor d’Espanya. Vegeu, doncs, si n’és de transcendental aquest moment...

”En les vostres mans hi haurà tota la història de la Terra-Mare. Hi haurà la història d’un passat d’oprobi, que trencarem i vindicarem en dotar Catalunya d’una llei de llibertat que reguli la seva vida interna dintre el concert dels pobles ibèrics [...].

”En les vostres mans hi haurà en gran part la sort futura d’Espanya, perquè votar l’Estatut és lliurar-la del pesombre de la vivent insatisfacció de Catalunya...

”D’aquesta manera, lliurada Espanya d’aquell pesombre, amb una Catalunya cordialment amiga i decidida col·laboradora, veurà consolidada aquesta República que ens estimem tant i en la qual tenim posades totes les esperances de llibertat, totes les esperances de millorament i totes les esperances d’una adequada justícia social.

”Ja veieu, ciutadans, si n’és de profunda, si n’és de vasta, si n’és d’augusta la vostra missió en votar l’Estatut... si n’és de necessari que contribuïu tots a una obra que és de tots, perquè està per damunt de totes les nostres diferències i és bandera comú de la nostra condició de catalans.”

Aquest no era l’Estatut que volia ERC, vencedora de les eleccions de l’abril de 1931, i probablement tampoc no era el que volia la majoria del poble de Catalunya, però era el que llavors era possible, i amb un text clar, sincer i de gran generositat i respecte per Espanya, es demanava votar-hi a favor. “No és el que volem, però és el que és possible i ens convé en aquesta hora transcendental i crítica”.

Deu anys abans, el 19 de desembre de 1921, Michael Collins torna de Westminster amb l’Estatut d’Autonomia per a Irlanda que sí que era acceptat, i que suposava renunciar al somni de la República i de la independència plena. En el seu discurs al Dáil Éireann, Parlament irlandès, diu:

“Molts diputats d’aquesta cambra han parlat de si els morts per la causa aprovarien aquest Estatut, i han parlat de si els encara no nascuts l’aprovarien, però pocs han parlat de si els irlandesos d’avui hi donarien suport. He mirat de posar davant la meva consciència què és el que tots ells, tots, ara en pensarien. Crec que el camí just, i el que com a poble lliure ens convé, és aprovar el que avui se’ns presenta. Ningú té més respecte que jo pels nostres morts. No és just ara esmentar-los a ells contra nosaltres. La decisió ha de ser una clara decisió que es basi en el tractat que se’ns presenta. Serem jutjats per això, per haver fet el que havíem de fer, segons la nostra consciència.

”No posem el pes de la responsabilitat, de la responsabilitat individual, sobre ningú altre. Posem-la sobre nosaltres mateixos i en nom de Déu responguem de les nostres decisions.”

El més difícil és convèncer els propis que sempre volen més i anar més lluny quan se’ls diu que ara no pot ser, que ara és més arriscat que productiu, que forçar les coses pot fer ultrapassar el límit elàstic, i això significa una ruptura de difícil reparació i efectes negatius per a la part feble del conflicte. La resposta és òbvia: “Ens has traït”. Aguantar aquest retret és difícil, més quan la solució adequada no és coneguda, és només intuïda. No es pot saber de manera certa qui té raó.

Els presidents Macià i Collins són dos exemples d’aquesta situació. Ambdós varen ser claus en el seu moment, varen explicar als seus pobles el que era possible i el que no ho era.

Si mai l’Estat fes una proposta d’un nou pacte entre Catalunya i Espanya, els catalans estaríem en una situació idèntica a la dels irlandesos el 1921 o a la nostra el 1931.

Només hem d’exigir, una vegada acceptat que la independència ara no seria possible perquè l’Estat mai farà aquest oferiment, una única i essencial condició, donada la transcendència de la decisió. Que l’oferta, àmplia o estreta, positiva o neutra, encoratjadora o decebedora, sigui ferma i segura, compromesa i sincera, irrevocable i transcendent... No ha passat mai.