L’estratègia de l’encert

Després de l’emergència sanitària, toca enfocar l’emergència econòmica. Serà greu: els analistes preveuen per a Espanya una reducció del PIB del 12% l’any 2020 i un atur al desembre del 20%.

Hi ha un pla per reparar la desfeta tant a nivell social com empresarial. És necessari i urgent. El més important és, però, definir com ha de modificar-se el nostre teixit tecnològic, industrial i científic perquè la nostra competitivitat augmenti i ens situem en els sectors amb futur dins la UE i al món. Són aquests, els innovadors, d’alt valor afegit, els que creen ocupació de qualitat amb salaris alts... i els madurs, que necessiten profundes reformes per aconseguir-ho. S’ha de diferenciar entre reparació i millora, entre present i futur. Aquestes dues activitats tenen focus, actors i objectius diversos. Una és per arreglar el present i l’altra per crear un nou futur.

Europa no té els avantatges de costos laborals baixos de la Xina. No té una economia com la dels EUA, en la qual la indústria militar finançada per fons públics és la base de l’avenç científic i tecnològic. No té un sistema universitari i de recerca eficient i obert que atreu el talent mundial. No té recursos naturals estratègics abundants. Europa ha decidit apostar per sectors estratègics que seran la base del seu creixement: l’energia neta, la biologia i la medicina, la digitalització, la comunicació i la informació, la gestió de dades, la intel·ligència artificial, l’alimentació o el transport dins un entorn de respecte pel medi ambient. Espanya i Catalunya no poden fer res més que seguir aquesta estratègia.

En conseqüència, el pla de modificació i millora del nostre teixit empresarial no es pot fer d’esquena a Europa. Aquest és el nostre mercat, és on són els nostres competidors i col·laboradors, és d’on vindran els fons públics per finançar aquesta transformació.

França i Alemanya s’han posat en marxa: ho sabem per les converses bilaterals del Q2 del 2019 i del Q1 del 2020. I Espanya ha d’aproximar-s’hi: retardar-ho és perdre oportunitats.

Els sectors triats com a prioritaris han estat seleccionats no a partir de les lleis del mercat, sinó a partir d’una política estratègica de com posicionar-se en el mercat mundial futur. Els governs, en aquest cas de França i Alemanya, ho han identificat, consensuat i compartit. Lideraran la política tecnològica i científica de la UE.

Definits els sectors, s’han d’identificar els programes que donin resposta a aquestes necessitats, que requereixen productes i serveis concrets que cal desenvolupar. Cada un d’aquests programes ha de tenir un -o mes d’un- consorci empresarial que hi doni resposta, ordenat al voltant d’una empresa líder, amb la contribució d’empreses col·laboradores que es reparteixin les responsabilitats del projecte primer, i de la producció i del suport a l’explotació després.

Per entrar en aquests programes, que tindran majoritàriament finançament públic de la CE, del BCE o dels estats membres que hi participin, és necessari que les nostres empreses facin aliances i comparteixin la “feina” amb els altres participants. I el govern central en col·laboració amb els de França i Alemanya hauria de consensuar els sectors identificats com a prioritaris, i a partir d’aquí determinar quins són els possibles programes que se’n deriven i quines empreses espanyoles, juntament amb franceses i alemanyes, hi poden participar.

Els fons de finançament són en essència generals i, per tant, altres estats membres s’hi poden afegir. Els principis han de ser els mateixos per a tots, però la incorporació d’empreses s’ha de regir pel valor que puguin aportar als programes en què participin. El finançament ha de ser majoritàriament públic, però amb organització privada, perquè la gestió sigui eficient. Les empreses han d’arriscar part dels costos de desenvolupament perquè els gestionin amb eficàcia.

Aquests programes de desenvolupament estiraran les nostres estructures econòmiques i administratives. L’increment de la despesa en recerca, la formació, la reforma fiscal per incentivar la inversió tecnològica i en recerca, etc., haurien de ser el catalitzador de la millora i la reforma.

Un plantejament finalista com aquest crearà valor, però necessita transparència perquè totes les empreses puguin participar-hi si es compleixen les premisses. No podem perdre talent, capacitat i coneixement. El programa que es proposa ha de ser atractiu per aconseguir-ho.

Aquestes idees han estat generades per un grup d’economistes, enginyers i homes d’empresa: Raül Blanco Díaz, Antoni Castells, Antón Costas, Emilliano López Atxurra, Juan José López Burniol, Guillem López Casasnovas, Andreu Mas-Colell, Josep Oliver, Alfredo Pastor, Miquel Puig Raposo, Pedro Luis Uriarte i Josep Maria Vallès Casadevall. És probablement una garantia que l’enfocament no és desencertat malgrat la innovació que representa.