La pandèmia reveladora

Els EUA han passat de tenir el 50% del PIB mundial el 1950, al 25% el 1991, i al 15% al 2020. En paritat de poder de compra, el PIB de la Xina és el 120% del dels EUA. Amb una població quatre vegades superior a la dels EUA, si la productivitat dels obrers xinesos continua creixent, per exemple, al nivell de Portugal -és qüestió de pocs anys que això passi-, el PIB xinès serà el doble del dels EUA. Es preveia que això pogués passar, però ara és una certesa, i les conseqüències per a la política i l’economia mundial seran importants.

El pressupost militar de la Xina era fa 25 anys el 5% del dels EUA, i avui és el 30%. De les 10 empreses tecnològiques més grans del món, 5 són xineses... Ha arribat el moment de canviar la política exterior nord-americana. El 1991, després de la desaparició de l’URSS, els EUA eren incontestablement la primera potència militar i econòmica del món, i ara només poden aspirar a tenir una limitada esfera d’influència.

En aquella època, quan l’URSS va desaparèixer i va perdre la meitat de la seva població i el 40% del seu PIB, i la Xina era encara un projecte, el secretari d’Estat dels EUA, John Kerry, va dir: “EUA no reconeix esferes d’influència de cap estat”. La raó era evident: l’esfera d’influència dels EUA era el món...

Avui la realitat és diferent. Si, com a conseqüència de les revoltes d’estudiants de Hong Kong, Taiwan desafiés la Xina, els EUA no podrien defensar-la. El poder militar xinès al sud del mar de la Xina supera àmpliament el dels EUA.

Si la població d’ètnia russa de Letònia, el 25% del total, es revoltés contra el seu govern i demanés ajut a Rússia, l’OTAN no estaria en condicions de defensar-la, malgrat ser un estat plenament europeu i membre de ple dret de l’aliança. L’OTAN va demostrar el seus límits quan va ser incapaç d’aturar la invasió i annexió russa de Crimea.

Per contrarestar la creixent importància de la Xina, que serà d’aquí pocs anys la primera potència del món, als EUA els caldria desplegar una política d’aliances tant econòmiques com militars. I l’administració Trump és de lluny la més inadequada per fer-ho. Es requereix intel·ligència política i empatia diplomàtica, no confrontació. El Tractat Transpacífic, que reuneix les potències asiàtiques més importants, representa el 40% del PIB mundial. Aquesta aliança, de la qual els EUA s’han retirat, hauria pogut ser un ajut important que Washington hauria pogut contraposar al pes econòmic de Pequín. Els Estats Units, sota l’administració Trump, van renunciar a formar-ne part. Un error estratègic.

El covid-19 ha fet grotescament evidents moltes equivocacions d'Occident sota el lideratge dels EUA

Aquesta aliança comercial amb estàndards comuns de treball, sense tarifes duaneres i amb polítiques mediambientals similars, associada a un nou Tractat Atlàntic entre la UE i els EUA, hauria suposat gairebé el 70% del PIB mundial. Una formidable aliança per compensar i negociar, des de la superioritat, amb el poder econòmic de la Xina. La visió del president Trump, contraposada a la UE -a la qual prefereix dividida-, i la seva voluntat de donar un tracte econòmic preferencial al Regne Unit després del Brexit, sembla que faran difícil que acabi impulsant aquest tractat comercial amb la UE. Un segon i greu error estratègic.

Quan el 1945 es va acabar la guerra, els Estats Units van trigar més de cinc anys a comprendre la teoria de Kenan i el seu “llarg telegrama”, és a dir, que el pes de l’URSS i del comunisme significava una repartiment del món i que, malgrat haver guanyat la guerra a l’Atlàntic i al Pacífic, els EUA havien d’acceptar que una part important del planeta quedaria més enllà de la seva influència. No va ser fàcil, però des del 1950 tots els presidents americans, Eisenhower a Hongria el 1956 i Johnson a Txèquia el 1968, van limitar-se a ser espectadors del que passava en una àrea d’influència que no era la seva. La situació va canviar amb la desaparició de l’URSS el 1990, però ara, 30 anys després, es torna a produir una situació que, com a l’època de la Guerra Freda, està basada en àrees d’influència. Mai és fàcil acceptar una reducció del propi poder i influència, però ara com llavors, per als EUA és inevitable.

Cal doncs seleccionar bé els objectius que s’han de defensar. Els errors en aquesta política tenen conseqüències greus per als propis interessos. La renúncia a intervenir en la guerra a Síria ha donat força i presència a Rússia en una zona especialment crítica, i ha tingut efectes socials i polítics negatius per a la UE, que s’ha vist sotmesa a una allau de refugiats que, generats per la política de Rússia, han tensionat la seva democràcia i han enfortit els partits d’extrema dreta oposats a la immigració. És qüestionable si aquesta decisió, iniciada pel president Obama i seguida pel president Trump, ha estat adequada. Probablement no. És una demostració de la necessitat de l’encert en la política quan es parteix d’una posició d’equilibri i no de superioritat.

Els errors d’estratègia tenen sempre dos orígens: la desproporció entre mitjans i fins -no es té la força necessària per aconseguir el que es vol- i la voluntat d’aconseguir un objectiu que sembla essencial i no ho és. Occident, sota el lideratge dels EUA, n’ha comès molts en els darrers trenta anys. I la primeria pandèmia mundial ha fet grotescament evidents moltes de les equivocacions esmentades. Les forces amb què comptaven les democràcies occidentals no estaven prou adaptades als perills d’un entorn globalitzat ni a la seva velocitat de propagació, la percepció de la pròpia capacitat estava sobrevalorada, i no s’havien cultivat prou aquells potencials -científics, mèdics- que haurien pogut ajudar a contenir el desastre. Els temps són nous i ens obliguen a canviar.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF