06/03/2016

Qui controla els poderosos?

3 min

La desigualtat en els ingressos de la població creix als països desenvolupats. El 1900 als EUA l’1% de la població tenia el 18% del PIB, va baixar al 10% entre 1930 i 1970 i ha augmentat de nou el 2007 al 24%.

Les guerres i la crisi econòmica de 1929, que van potenciar la presència de l’estat a l’economia i l’amenaça de desordre social que representava el comunisme, van ser la raó d’aquest increment d’igualtat.

Desapareguts aquests factors les coses han tornat al seu lloc i la desigualtat d’avui ha augmentat respecte de la situació de fa un segle. La socialdemocràcia ha estat en part un miratge d’efectes limitats malgrat l’increment global del benestar i la seguretat de la població dels països occidentals al segle XX...

El 1965 a les 350 empreses més importants dels EUA la proporció del salari del primer executiu respecte del salari mitjà era de 20, el 1990 era de 60 i el 2012 de 270. La desigualtat no solament ha augmentat entre les rendes de treball i les de capital, també en les primeres quan tenen efectes visibles sobre les segones.

Són els canvis culturals i la globalització els que han generat aquestes desigualtats. El procés guarda similituds amb el moment en què les societats agrícoles van assentar les poblacions al territori: l’escassetat d’aliments es va reduir de manera dràstica i una part de la població va poder viure preservant el seu estatus per la creació de mites i paradigmes que van ser utilitzats per les elits per protegir-se i distanciar-se del poble.

Avui la tecnologia i la globalització, és a dir, l’automatització i l’outsourcing, la reducció de l’impacte de la mà d’obra i la compra a tercers que substitueix la producció interna, ha reduït l’ocupació del sector industrial en un 15%. Això, però, no ha estat una causa de desocupació, perquè els serveis han compensat amb escreix aquesta pèrdua d’ocupació industrial.

Una part dels serveis estan avui basats en activitats lligades a l’economia del coneixement que els fan especialment rendibles. Les finances, la ciència, les assegurances, la informació, els serveis a l’economia són el nucli d’aquestes activitats d’elit, que malgrat el que es podria pensar, no augmenten en ocupació perquè la seva contínua millora d’eficiència permet mantenir el seu creixement.

Tots aquests elements i circumstàncies fan que el conflicte social causat per l’economia no estigui ara entre burgesia i proletariat, com en l’època daurada de la Revolució Industrial, sinó entre la classe mitjana i una elit petitíssima i indetectable que opera en un entorn no assequible per a la immensa majoria de la població que li permet reduir dràsticament la seva contribució a la fiscalitat, de nou amb l’ajut de la globalització: produir i generar valor en un lloc, i pagar impostos en un altre. Aquesta elit no ha de retre comptes pràcticament a ningú, ja que els governs són d’àmbit local i l’economia d’àmbit mundial...

La velocitat creixent del desenvolupament tecnològic fa no només que els treballadors amb reduïda capacitat professional perdin l’ocupació si hi ha crisi, com succeïa en el passat, sinó també que la perdin aquells amb altes qualificacions professionals: la progressiva i inevitable comodització de la seva activitat els converteix en menys qualificats. Són, sí, altament educats i amb habilitats elevades, però noves generacions de joves ben formats amb salaris més baixos i rendiments similars els desplacen. És una cursa sense límit.

En paral·lel a aquestes circumstàncies, la desigualtat entre nacions s’ha reduït en els darrers anys pel creixement de la Xina i l’Índia, convertides per la globalització en centres de producció per Occident. El seu creixement anual ha estat per sobre del 10% en els darrers 20 anys, i el dels països desenvolupats per sota del 3%. La distància entre uns i altres, malgrat ser inicialment gran, s’ha reduït fins a quatre vegades en els últims 20 anys. L’índex Gini mesura el nivell de desigualtat d’una població; el valor 1 equival a la desigualtat total, una persona ho té tot i la resta res, el 0 significa que tots tenen la mateixa renda. Doncs bé, els EUA estan en el 0.4, alguns estats europeus arriben al 0.3 i un dels estats desenvolupats amb més desigualtat, Sud-àfrica, té el 0.6.

El món, considerat globalment, està per sobre del 0.7, és a dir, el repartiment de renda és més desigual al món que a qualsevol nació. Però aquesta circumstància no elimina l’insuportable creixement de la desigualtat si es té en compte la distància que separa uns quants, molt pocs, i la resta de la població. El problema avui està molt concentrat però no per això és menys greu, al contrari. Qui controla els que han acumulat molt poder i riquesa?

stats