15/05/2016

La classe mitjana, en perill?

3 min

El creixement econòmic a Occident des del 1945 i als països en desenvolupament des de fa entre 30 i 40 anys ha creat una nova classe mitjana. La classe mitjana és la que aplega prou recursos econòmics per tenir seguretat familiar en el present i planificar el futur sense angoixes, la que pot sobreviure a les crisis econòmiques pagant per les necessitats bàsiques i sense el risc de perdre uns mínims que estarien sempre coberts. La socialdemocràcia en uns quants països ha reforçat la classe mitjana perquè ha finançat via impostos gran part d’aquestes necessitats bàsiques.

Els ingressos de la classe mitjana varien d’un país a l’altre, però una família de tres persones entraria en aquesta denominació si disposés d’uns ingressos nets de 10.000 dòlars a l’any, que equivalen a un ingrés per persona de 10 dòlars al dia. A l’Índia, amb una classe mitjana de 100 milions sobre una població de 1.200 milions, aquests ingressos estarien, pel nivell de renda, més a l’entorn de 5 dòlars per persona i dia, i a Europa, per la mateixa raó, a l’entorn de 20 dòlars per persona i dia.

La dimensió de la classe mitjana en relació al total de la població d’un estat és un factor d’estabilitat. Les classes mitjanes demanen als governs moderació i predictibilitat, que no hi hagi corrupció i que es retin comptes. Poden invertir en l’educació dels seus fills, creen una demanda estable de béns de consum, paguen impostos que permeten un repartiment de la riquesa per a les classes més desprotegides... Però si perceben riscos de reducció de les seves rendes deixen de ser un factor d’estabilitat. A Occident la por a perdre la feina ha portat a la reacció contra la immigració i al renaixement de l’extrema dreta.

A Veneçuela als anys 80 la classe mitjana representava el 50% de la població però la falta de control del govern, que disposava d’abundants ingressos del petroli, va comportar una classe política irresponsable davant la ciutadania. La demagògia d’esquerres es va obrir pas i va portar a la ruïna del país malgrat l’abundància de recursos naturals. Avui la classe mitjana no és més del 30% de la població.

A l’Argentina la crisi financera del 2000 va desestabilitzar i empobrir la classe mitjana i va portar al retorn del peronisme. L’època dels Kirchner al poder a partir del 2003 va fer retrocedir el país 15 anys... El fet que la classe mitjana no creixés lentament i progressivament i que s’erosionessin els seus ingressos -com va passar a l’Alemanya dels 20 i 30 per la inflació- pot ser l’origen de l’aparició de la demagògia produïda per la inseguretat i la por creada per la incertesa del futur econòmic juntament amb l’anunci de solucions màgiques que “faran recuperar el temps perdut”. Ha passat sempre.

Entre el 1990 i el 2015 mil milions de persones van sortir de la pobresa al món, van passar a tenir rendes per sobre d’1 dòlar diari, i en el mateix període 900 milions de persones van entrar a la classe mitjana amb rendes per sobre de 10 dòlars al dia. A la Xina aquesta classe mitjana, bàsicament urbana, encara és només de 250 milions de persones sobre una població de 1.300 milions, però sense dubte suposa un factor d’estabilitat per al país. Al Brasil la classe mitjana ja suposa més del 50% de la població després de les polítiques socials aplicades amb èxit pel Partit dels Treballadors per ajudar els més pobres. Aquesta és possiblement la causa de la demanda de retiment de comptes per la corrupció generalitzada que el país ha patit com a conseqüència de la nacionalitzada indústria petroliera.

A Xile, Corea del Sud i Malàisia més del 60% de la població és classe mitjana, i a Mèxic més del 40%, però suposa encara menys del 10% als estats de l’Àfrica subsahariana, el sud de l’Àsia i els països islàmics. Tunísia, amb una classe mitjana de més del 30% de la població, és l’únic estat islàmic que s’ha beneficiat de la Primavera Àrab.

Es pot fer un mapa per països del grau d’autoritarisme al govern i de l’extensió de la classe mitjana. Serien àmpliament superposables.

Les rendes de la població mundial han millorat els últims anys, i això és un avenç significatiu per a la humanitat, com ho és l’increment de la proporció de classe mitjana a la majoria del països. Però el desequilibri en el repartiment de la riquesa ha crescut de manera significativa i escandalosa tant a les democràcies occidentals com als estats en desenvolupament, i això és un passiu greu i injust respecte de l’actiu que suposa la milloria global de les rendes. Aquesta circumstància, una paradoxa respecte de l’augment de la riquesa, implica un perill per a l’estabilitat social malgrat l’opacitat del creixement de la desigualtat. És el principal perill per a les classes mitjanes si no es corregeix.

stats