Trump ve de lluny

John Adams, segon president dels EUA i el més important dels cinc pares de la independència americana, però no el més conegut –sempre passa–, va escriure: “L’aristocràcia natural la considero el bé més preuat de la naturalesa per al govern de la societat... Quan l’aristocràcia ve establerta per les lleis i l’honor, la riquesa i el poder esdevenen hereditaris, i llavors l’aristocràcia es torna artificial [...]”.

Hi ha poc dubte que els creadors de la nova República, Washington, Jefferson, Adams, Hamilton i Madison, tenien una elegància i una aristocràcia intel·lectuals que, si bé inicialment resulta indiscutida, a partir d’Andrew Jackson, setè president americà, va ser contraposada amb “el poder directe del poble”.

Jackson era un home ric fet a si mateix, inventor de l’estat de Tennessee, del qual esdevé representant al Congrés, i que va utilitzar la política de manera directa per defensar les seves idees en contacte amb el poble. Jackson encarna la combinació dels principis de l’igualitarisme i l’antiintel·lectualisme. Es passa de la política de les idees i principis a la política dels fets i realitats, de la política dels drets a la política dels guanys. No hi ha dubte que sempre hi ha ciutadans que prefereixen les realitats properes i immediates, que es tradueixen en fets tangibles, més que les llunyanes basades en drets i principis, que només suposen un bé per al ciutadà a llarg termini i de manera indirecta i reactiva.

Quan Eisenhower és elegit president el 1953, després de vint anys d’administració demòcrata, la revista Time escriu: “La victòria d’Eisenhower desvela un fet alarmant i llargament sospitat: hi ha una immensa i insana distància entre la intel·lectualitat americana i la ciutadania”.

Les administracions demòcrates havien fet que la intel·lectualitat fos entesa com una columna vertebral de la política i, per tant, respectada i reconeguda, però el canvi de temps i de paradigmes fa que, en paraules d’Arthur Schlesinger, “la vulgarització es converteixi en la conseqüència inevitable de la supremacia dels negocis, i l’antiintel·lectualisme esdevé l’antisemitisme dels homes de negocis”.

Com va dir el secretari d’Estat A. Stevenson, els “new dealers” són substituïts pels “car dealers”. Aquest canvi de paradigmes està en l’origen del maccarthisme, que es precipita en la seva pròpia crisi pel seu excés d’odi i falta d’equilibri, que el desqualifica per a la majoria de la ciutadania malgrat la duresa i la realitat de la Guerra Freda. La desqualificació de la intel·lectualitat, la recerca, la ciència i les universitats, que semblen despeses inútils fetes en benefici d’uns quants “elegits i aprofitats”, entra en crisi amb el llançament de l’Sputnik, el 1957. De sobte, el menyspreu per la intel·lectualitat és vist no ja com una desgràcia, sinó com un risc per sobreviure en una Guerra Freda que no és clar encara qui guanyarà.

És Kennedy qui recupera el terreny perdut i amb el programa Un home a la Lluna en deu anys modernitza la indústria americana de manera definitiva i imparable. Abans havia estat un republicà o un federalista, el nom canvia; però sempre és un progressista qui fa la feina.

El Tea Party ha alimentat l’extremisme per galvanitzar els republicans contra un president demòcrata, Obama, que els ha superat per pragmatisme i equilibri. Semblava que només la desqualificació directa, la manipulació de la realitat, el sectarisme, la utilització de la por en benefici propi serien eficaços per desgastar l’adversari, i això ha tingut un cert nivell d’èxit perquè avui la majoria de la societat americana pensa que la política de l’administració Obama ha perjudicat l’economia...

Alimentar un monstre, potenciar la incertesa i la desconfiança, sentiments amb base certa però a bastament manipulats en benefici propi, ha portat a l’excés, i el monstre ha crescut i ha passat per sobre del cuidador que l’alimentava. Avui, amb Trump, el partit republicà no té un problema menor que el demòcrata.

Era un resultat no previst pels republicans, i encara no assumit pels demòcrates més progressistes, que continuen defensant Sanders amb l’objectiu d’influir en l’ideari i el programa de govern de la candidatura de Clinton. Hi ha poc dubte que aquesta acció ha arribat a convertir-se en un afebliment de les seves pròpies idees. Ho serà segur si guanya Trump, però també ho serà si perd. ¿Caldrà recordar que la política és, abans de res, pragmatisme i confluència?