12/02/2017

L’Iran i el liberalisme

3 min
L’Iran i el liberalisme

Què ha fet inviable que una societat cultivada, procedent d’una civilització mil·lenària, que va prendre el control del seu propi destí en crear el 1906 un Parlament democràtic en una regió del món governada per règims autocràtics, o que va tenir líders polítics i governants com el primer ministre Mossadeq -que va promoure un govern constitucional i laic i va nacionalitzar el petroli el 1953 per evitar-ne l’espoli per part de britànics i americans- no hagi estat capaç de revoltar-se contra la tirania d’una elit religiosa dominant que controla l’Iran des del 1979? La resposta és la fe religiosa. Segons els clergues-polítics, “només els creients poden participar en la política i modelar el futur del país”.

Als anys 60 el sociòleg Ali Shariati va formular una visió anticolonial de l’Iran quan el xa “havia posat el país en mans del materialisme d’Occident”. Segons ell, “l’espiritualitat de l’Est era superior al materialisme d’Occident”, que mai podria entendre l’Iran, una país de cultura diferenciada d’Occident. Els que s’oposaven al règim del xa eren una coalició de marxistes i dissidents religiosos. Per als primers, la unitat dels opositors al règim era clau; per als segons, l’acció política havia d’evitar el materialisme i el liberalisme perquè si no Déu seria suplantat per l’humanisme i això podria obrir la porta a l’ateisme i la tolerància al desviacionisme religiós. Tots dos coincidien en l’oposició frontal al liberalisme... Però els darrers varen fer un intent d’adaptar-lo a les circumstàncies del moment a l’Iran, a partir de l’ideari de Martin Heidegger i Michel Foucault.

L’arribada de Khomeini va arraconar els no islamistes. Aviat va ser clar per a tots que el règim de Khomeini es basava en “el dret diví del règim a governar i liderar el país”, com ell mateix va autodeclarar. Els revolucionaris, que havien esperat una llibertat que no va aportar el nou règim, es varen sentit defraudats.

Al final dels 90 era clar que l’elit religiosa no estava disposada a compartir el poder. Els opositors varen canviar les paraules arrels, martiri i solidaritat per igualtat, drets humans, societat civil i ciutadania.

Aquests nous pensadors -Soroush n’és la figura clau- intenten dur a terme, amb el suport del règim oficial de Khomeini, una revolució cultural mantenint els principis de l’islam semblant a la que va fer Mao a la Xina, però l’ortodòxia religiosa els ho impedeix. Tot plegat és una contradicció en si mateixa.

Soroush fuig del país i s’exilia després d’abandonar la seva posició inicial pròxima al règim. Malgrat l’absència, la seva influència en la societat iraniana en els darrers vint anys es manté. Intenta convertir l’islamisme en una religió no absoluta i pública sinó referencial i privada, eliminant les capes d’intransigència social que l’envolten. La influència de les idees de Karl Popper i la seva “societat oberta” són determinants.

Aquesta evolució en el posicionament polític de les noves elits intel·lectuals es produeix quan el poder els arracona, i no com a conseqüència directa de l’evolució del seu pensament. El seu ideari de liberalisme té un límit en la diferenciació que manté entre els creients i no creients. Qui determina qui és i qui no un bon creient, perquè si fos la classe religiosa aquest liberalisme esdevindria buit de contingut.

El problema de creients i no creients ha fet inviable la democràcia i la llibertat d’expressió i pensament. Khomeini dicta en dues fàtues secretes decrets religiosos d’efectes públics: s’ha de matar tots els que s’oposen a Déu i tots els que apostaten de les seves creences... i efectivament les execucions es duen a terme entre els presoners polítics.

El 2009, després de dues generacions de polítics que intenten sense èxit reformar el règim, els seus fills i nets inicien la Revolució Verda, en què per primera vegada l’islam és deixat de banda en l’ideari revolucionari. Els clergues-polítics en perceben el perill i esclafen brutalment la protesta. Si triomfés perdrien el seu poder.

Aquest llarg recorregut té una conseqüència inevitable: el liberalisme és incompatible amb l’islam perquè la igualtat de tots davant la llei és antagònica amb la creença activament practicada des de la religió que els creients són superiors als no creients.

Aquest és el repte conceptual d’Occident en aquest inici del segle XXI per integrar una immigració de religió islàmica, nombrosa, religiosament recalcitrant, de la qual s’hauria d’evitar la radicalització malgrat que la seva fe, quan esdevé militant, no n’està lluny.

stats